"Bocins de pell" (Edicions Forment), la primera novel·la d’Isabel Guzmán, és un aplec d’històries que ens endinsen en les vides interiors i exteriors d’uns personatges molt diferents entre ells. L’autora juga amb els ritmes de cada relat, fent ús d’un llenguatge directe i sense floritures. Sorprèn la seva habilitat per crear uns finals inesperats en cada conte. Isabel Guzmán estarà el dissabte 23 d’abril signant exemplars del seu llibre a les parades de Sant Jordi, a la Rambla de Figueres.

Com ha concebut els relats?

Són set píndoles independents. He volgut fer-ho d’aquesta manera no només per la temàtica de què tracten sinó també perquè penso que es poden llegir un o dos relats, deixar el llibre i tornar-lo a agafar en qualsevol altre moment. A més, no cal llegir-los per ordre, perquè no tenen cap vinculació entre ells.

Ha portat algun dels seus personatges, principalment dones, a l’extrem. És intencionat?

He volgut fer reaccionar el lector davant de situacions que a mi m’han incomodat o m’han impactat d’alguna manera.

Les situacions que viuen els protagonistes dels seus contes no deixen indiferent.

Per a mi, els personatges són molt importants. A través d’ells, jo expresso la meva manera de veure les coses en determinades situacions. M’he centrat en les relacions que s’estableixen entre les persones, ja sigui de parella, d’amistat, familiar... perquè aquest tema em fascina molt.

Aquest llibre té un llenguatge i una visió molt femenina. Ha volgut abordar la desigualtat entre homes i dones?

Soc d’aquella generació tan horrorosa en què els nens i les nenes estàvem separats a l’escola, i ells anaven de blau i nosaltres de rosa. Haver viscut aquesta infantesa ha influït en què m’arribin més imputs femenins que masculins.

Aquesta part de vostè es reflecteix en els relats?

Crec que cada persona podria abordar els temes de què tracten els contes d’una manera o d’una altra. Sí que és veritat que la meva visió personal hi queda bastant reflectida, sobretot per la forma d’explicar-los. Potser perquè m’agraden la ironia i el sarcasme. A vegades, a la meva feina dic coses que per a mi són d’allò més normals i la gent es posa a riure. Sempre defenso el sentit de l’humor perquè riure és viure.

La qüestió és que introdueix el sentit de l’humor en històries que no deixen de ser dramàtiques i en alguns casos fins i tot tràgiques.

No és la meva intenció restar valor a la importància que pot tenir una història tràgica, però sí que he intentat ridiculitzar aquelles persones que de vegades es creuen que estan per sobre d’altres o relacions familiars en què hi ha una part que colonitza l’altra. Hi ha moltes maneres d’explicar un drama i a mi m’agrada fer-ho des del punt de vista de la ironia. És un llenguatge que em surt de dins i amb el qual em sento còmoda.

Parlant de llenguatge, és conscient que utilitza paraules que, en molts casos, ja han caigut en desús?

Hi ha contes que els he escrit amb un estil fresc i un llenguatge àgil, però hi ha altres contes en què sí que m’he mirat molt el vocabulari. Jo treballo al Departament d’Agricultura i conec moltes persones del món pagès. La seva manera de parlar em fascina. Hi va haver un pagès que em va dir un dia: «Noia, no hi ha cap noi que et vagi a mida, al final aniràs de can tries a can trobes». Són maneres de sintetitzar pensaments, i m’encanta. Aquesta manera de parlar, que s’està perdent, a mi m’ha enriquit molt. La meva editora, Marta Forment, m’ha dit que hi ha expressions al llibre que a Barcelona no saber què volen dir.

A qui vol que arribin, els seus contes?

Crec que el meu llibre es deixa portar molt per l’emoció i potser no està a un nivell literari elevat, però m’agradaria que arribés al màxim de persones possible principalment del meu entorn més proper. Penso que són contes dinàmics i ràpids amb els quals la gent que em coneix es pot sentir identificada. També hi ha sentiments molt universals.