«No crec en discapacitats, sinó en diversitats i, sobretot, en el respecte envers aquestes diversitats com la millor manera de saltar barreres entre les persones». Amb aquest convenciment, la dinamitzadora cultural Judith Jodar va animar els assistents del Club de Lectura juvenil, que imparteix a la biblioteca de Llançà, a participar la setmana passada en una sessió de l’Escoleta de Mifas, a Vilablareix. Els joves van viure, en pròpia pell, el que suposa moure’s en cadira de rodes i, a la vegada, fer esport amb ella. Abans, però, havien llegit la novel·la Punt negre, de Josep Gòrriz, on el protagonista pateix un accident de moto que el deixa en cadira de rodes.

Judith Jodar tenia clar que per aprofundir en l’experiència que narra el llibre calia anar més enllà «d’una xerrada». Amb el consentiment de les famílies, que van ser-hi com a espectadors, i ja a la pista del pavelló de Vilablareix, els joves van rebre les primeres instruccions de David Guerra, entrenador del grup de l’Escoleta: «Una de les diferències d’anar en cadira de rodes és que, sense cadira, tu t’adaptes a les coses i en cadira de rodes has de fer que les coses s’adaptin a tu». Després d’una primera iniciació en què l’adaptació a la cadira va ser «extremadament natural», els joves van passar a compartir entrenament i un mini partit amb dos participants més de l’Escoleta i l’entrenador. «Tots van donar el cent per cent de les seves forces i implicació», valora Judith Jodar satisfeta.

Rafik Eddahbi, responsable d’activitats de Mifas i sensibilització a les escoles, explica que l’Escoleta està dirigida i oberta a persones, a partir de vuit anys, amb discapacitat que volen iniciar-se en la pràctica esportiva o que, a causa de la discapacitat, no n’han pogut fer més. Ho fan a través del bàsquet en cadira de rodes i «sense afany competitiu». Ell vol destacar «el valor terapèutic» de l’activitat perquè «fer esport és vida». A banda, trenca tabús. En el cas dels joves lectors llançanencs, l’Escoleta els «ha ajudat a veure la realitat des d’un altre punt de vista». Per Judith Jodar ha estat «tota una lliçó de respecte, de treball en equip i d’integració per part de tots. Tots eren iguals i les rareses van quedar aparcades en un calaix».