L’Alt Empordà preserva un dels tresors més grans de Catalunya però, alhora, un dels més marginats: el romànic. Unes dues-centes esglésies i ermites s’alcen en aquests paratges, la gran majoria d’elles ignorades pel gran públic, moltes, a punt d’enrunar-se per l’abandó. El filòsof figuerenc Max Pérez i el fotògraf Jordi Mestre han unit esforços i després de recórrer-les totes, com va fer als anys 50 i 60 el filòsof Alexandre Deulofeu, reclamen la necessitat urgent de fer més accessible aquest patrimoni excepcional, ja que, diuen, la gran majoria «estan tancades sempre, no hi ha cap indicació ni guia per arribar-hi i ningú sap qui en té la clau». A parer d’ells caldria un treball en xarxa per crear «la marca Empordà Romànic» amb la canònica de Vilabertran com a centre d’interpretació. Aquesta marca, diuen, que podria arribar a ser un dels principals revulsius regeneradors del territori atraient un «turisme no estacional i limitat a la costa».

L’ermita de Sant Esteve del Llop, a Darnius | JORDI MESTRE

Que el romànic empordanès interessa ho van copsar fa pocs mesos Mestre i Pérez en fer públic a les xarxes l’estat deplorable de les pintures murals del segle XII de l’antiga església romànica de Sant Andreu, a Ventalló. Aquest cas, que es va poder desencallar positivament gràcies a la sensibilitat de l’Ajuntament, va ser el detonant per adonar-se de la poca visibilitat que té aquest patrimoni als webs municipals, molts dels quals «ni el divulguen ni el tenen geolocalitzat». Ambdós estan realitzant ara un estudi per conèixer més dades reals de cadascun d’aquests temples: des de l’estat de protecció que tenen fins a qui és el propietari, sigui el Bisbat de Girona, els ajuntaments, algun privat i, fins i tot, el Ministeri de Defensa, en el cas d’una església ubicada dins la base de Sant Climent Sescebes. «No és senzill», afirma Pérez qui explica que existeix un catàleg de la Generalitat «que aporta pistes, però que alhora està molt incomplet» i maquilla la realitat. Ho fa «sovint on posa estat de conservació bo, quan la realitat és que és pèssima».

St. Pere del Pla de l’Arca, a la Jonquera | JORDI MESTRE

Jordi Mestre assegura que la persona que vulgui conèixer tot aquest patrimoni ha d’anar, com han fet ells, amb els dos volums de la Catalunya Romànica dedicats a l’Empordà de Joan Badia i Homs, editats entre els anys 1984 i 1998. «Hi ha l’estudi fet, ara falta que la gent ho assumeixi i ho sàpiga», diuen. Així creuen que és obligació dels ajuntaments el fer accessible tota aquesta informació «sigui de qui sigui la propietat perquè són del poble». Com a exemple de bona praxi, posen el que ha fet la Tallada d’Empordà. «Els ajuntaments tenen l’obligació de saber què passa amb el seu patrimoni», afirmen rotunds. Com a cas curiós, parlen del Sant Sepulcre de Peralada que havia estat «un centre de peregrinació on es donava indulgència plenària com a Terra Santa» i que ara és un paller.

El monestir de Sant Miquel de Fluvià | JORDI MESTRE

Els orígens de la idea

Max Pérez recorda l’ingent treball fet per Alexandre Deulofeu i Sebastià Delclós, Pitruc, recuperant i classificant les esglésies i ermites que trobaven als anys 50 i 60. «Deulofeu diu que allò semblava la selva del Yucatán, no tenien ni idea del que hi havia». El 1961 publica la síntesi d’aquests estudis al llibre L’Empordà, bressol de l’art romànic, mai reeditat, on defensa la tesi que «l’art romànic tenia l’origen a l’Empordà». Pérez i Mestre matisen que «aquí hi ha un dels orígens, un territori excepcional amb esglésies molt antigues i que a tota la zona pirinenca hi ha un romànic molt primigeni». El 1963 Deulofeu promou la Setmana del Romànic amb la idea «de convertir l’Empordà en la comarca del romànic, que fos un centre turístic». És el moment en què les institucions arreglen el camí a Sant Pere de Rodes i part de Vilabertran i que molta gent, fins i tot Dalí, coneixen aquests monuments. Quan Deulofeu va predir que Sant Pere podria atraure 30.000 visitants l’any «el van titllar de boig». El 2019 van ser-ne 89.574. «Imaginem-nos ara que si Sant Quirze de Colera, que no està arreglat al cent per cent, tingués una difusió com Déu mana, estaríem parlant d’un segon Sant Pere de Rodes», afirma rotund Pérez. Avui en dia, una persona voluntària del Patronat l’obre els matins dels caps de setmana d’hivern, i cada dia, menys dimecres, a l’estiu, matí i tarda. Com corrobora l’alcaldessa de Rabós d’Empordà, Dominique Montiel, es donen díptics, però no es fan visites guiades. Tampoc hi ha, a hores d’ara, un camí accessible per autobusos.

Per Pérez i Mestre és indispensable la difusió en xarxa, que totes les oficines de turisme divulguin «aquest museu a l’aire lliure» amb una guia que compilés aquest patrimoni. «Estem deixant passar una oportunitat», asseguren. Tampoc creuen que sigui tan costós econòmicament posar al dia tots els webs dels ajuntaments perquè incloguin informació actualitzada i rutes per tot aquest patrimoni al qual ells han pogut accedir, sigui en cotxe, en bicicleta o a peu.

El personatge Alexandre Deulofeu, el gran visionari

Qui primer va defensar l’enorme potencial turístic del romànic empordanès va ser el farmacèutic i filòsof Alexandre Deulofeu. En un article publicat el 1963, ja va traçar possibles itineraris per retenir els turistes a les nostres terres. Deulofeu va ser la inspiració d’un grup de joves capitanejats per Sebastià Delclós que van formar el Grup d’Art i Treball (GAT) el qual, des de Figueres i la Jonquera, van promoure un moviment cívic de recuperació de moltes petites ermites de muntanya, santuaris i esglésies. Sense ells, molt d’aquest patrimoni s’hauria perdut. A la croada que van iniciar, i que es recull al llibre Absis, bardisses i pa amb llangonisses, li cal relleu, una nova generació que «per amor a l’art» continuï preservant aquest tresor, quelcom que haurien de fer les institucions.

El filòsof Deulofeu | EMPORDÀ

Xavier Camps: «Els pobles, que vulguin generar oportunitats, han de valorar el seu patrimoni»

Xavier Camps, responsable de l’agència Terramar-Natura i Cultura, porta des del 1998 gestionant visites guiades al patrimoni empordanès, també al romànic. Per ell és ben clar que l’única manera de promoure’l és «treballar en xarxa, de forma col·laborativa» i no només centrar-se en el romànic, ja que, recorda, l’Empordà també disposa de la concentració més gran de dòlmens, menhirs i inscultures del Mediterrani. «Hauríem d’aprofitar les sinergies que generen Sant Pere de Rodes, Dalí i Empúries per derivar i fer-ho amb una oferta continuada, diferent i atractiva», comenta tot admetent que alguns municipis ja han entès la recepta per «fidelitzar» el visitant.

Camps creu que «els pobles que vulguin generar oportunitats, han de valorar el seu patrimoni, han de ser proactius». Així ho han fet, per exemple, a Torroella de Fluvià amb l’església de Sant Tomàs, on es conserva un conjunt pictòric de primer nivell, i a l’església de Santa Eulàlia, a Vilanova de la Muga, amb uns frescos romànics restaurats recentment. Cal dir que, a ambdós llocs, les xifres de visitants han pujat. També perquè els ajuntaments els han potenciat. «Hem d’entendre el tresor que tenim», reconeix el responsable de Terramar, qui, però, trenca una llança per aquells petits pobles on hi ha mancances, tant de diners com de tècnics, per gestionar tot aquest patrimoni. És el cas, per exemple, de Rabós d’Empordà i el monestir de Sant Quirze de Colera. Malgrat la bona voluntat –obre el monument un voluntari del Patronat– és molt difícil ampliar per falta de recursos econòmics. Xavier Camps explica, però, que a poc a poc van fent forat, sigui amb el programa Sea Walking d’Emporda Turisme o els Espais Medievals coordinat pel Consell Comarcal, ens que, a parer de Camps, hauria de tenir un paper més important en aquesta tasca divulgativa.