Joan Cardoner, guitarrista empordanès. Així es presenta un dels músics de casa nostra amb més trajectòria en actiu. Ens trobem per parlar del seu nou disc en solitari, El último baile, un treball que no es pot tocar físicament com abans perquè Cardoner ha optat, per ara, per penjar-lo només a les plataformes digitals. Són dotze cançons nascudes en aquests dos darrers anys, un temps en què el músic ha aprofitat per pair coses viscudes i per aferrar-se, sens dubte, a allò amb el que se sent més a gust, la música.
El último baile és el nom del disc, però també d’una de les cançons que l’integren. Cardoner nega que sigui l’últim, però em recorda una entrevista que acaba de llegir al músic basc Fito Cabrales: «Ell diu que cada cop que fa un disc pensa que pot ser l’últim i jo penso el mateix... a mida que et vas fent gran». En el seu cas l’ha pogut enregistrar, admet, perquè disposa d’estudi propi, a casa seva, al TrapStudioCat a Espolla. Reconeix que tot va canviar ara fa dos anys amb la mort de l’amic i mític bateria de Sangtraït, Martín Rodríguez. «Vam quedar molt tocats». Amb ell havia compartit molt: els inicis amb Rockson (1983) i, posteriorment, amb Místic, i els darrers onze anys amb Los Guardians del Pont (LGP), juntament amb Quim Mandado. «Ens ho passàvem molt bé», rememora. Malgrat que se’ls va suggerir seguir amb un altre bateria, tant Cardoner com Mandado s’hi van negar. No volien estar tocant, mirar enrere i no veure el company. Van trencar amb la discogràfica i ara a Cardoner el representa La Cupula Music, una companyia amb la qual se sent molt lliure, que li ofereix una distribució digital efectiva –és a totes les plataformes– i que, a més, li aporta una relació comercial molt més justa.
Els primers brots d’aquestes noves cançons que ara llança van començar a aflorar en llargs viatges que va fer en moto, de punta a punta del país, a manera de dol, per matar la pena davant la pèrdua de l’amic. En les parades, Cardoner escrivia les lletres i totes tenien un component personal, quelcom que volia evitar. Tot i això ha afegit Un día en Pamplona, que evoca el dia que va conèixer als músics Eric Martin i David Arrendondo. La peça inclou un solo de José Rubio, que també és citat.
La resta de cançons del disc han begut d’idees que Cardoner tenia pel següent treball de Guardians. «La resta les vaig començar de zero». Ho va fer en solitari, prenent forma, sense presses, a l’estudi. Primer són les melodies i després escriu les lletres –aquestes, totes, en castellà– que, diu, «no els dono gaire sentit, la gent ja li troba». «A voltes comences una lletra amb una idea i l’acabes amb una altra», afirma. Així ha forjat La dulce muñeca, La bailarina –que aviat tindrà videoclip que s’enregistrarà al Blasfemia Producciones de Gandia–, No me atormentes, Sin rendición o Deja que bese tu cruz. Totes tenen en comú l’estil i la qualitat que les embolcalla: un heavy melòdic i power metal amb pinzellades de rock tradicional. Joan Cardoner assegura que en aquest treball ha descartat el metal progressiu que havia desenvolupat amb els LGP. «Dir que m’agrada el heavy seria mal dit, però sí que m’agrada com els que fan heavy tracten la música perquè el heavy va molt lligat amb la música clàssica», diu tot recordant encara l’experiència del Sangtraït simfònic. A més, afegeix, que a l’Estat i a escala mundial es fan «veritables obres d’art dins el metal melòdic». Hi ha múltiples variants del metal i fusions però Cardoner, a l’hora de compondre, no pensa en això, comença a treballar les melodies davant un piano -a vegades amb la seva mare com a primera oient privilegiada- i, després, «les vesteixo». A banda de la col·laboració de cinc bateries diferents, el disc inclou els cors de Josep Maria Campdepadrós del grup Astral Warrior.
Primers concerts
Quan se li pregunta si hi haurà gira, el músic empordanès assegura que això són paraules majors: «Cal tenir-ho tot molt lligat». No descarta, però, començar amb algun concert amb músics del País Valencià on sol anar sovint a treballar.
Catorze discos en quatre dècades
«Els discos analògics tenen molta més dinàmica que els digitals perquè abans la música no la veies, la senties», reflexiona Joan Cardoner. Aquesta pèrdua de dinàmica no es transmet, per sort, en els directes que encara mantenen el que podríem dir espontaneïtat i frescor. El músic ha viscut aquesta evolució. En la seva llarga trajectòria es compten fins a catorze discos amb bandes de renom, algunes mítiques i que formen part de la història, com Terratrèmol, Rockson -el 1983 apareix Heavy Metal-, Atila, Los Guardians del Pont i, finalment, en solitari.
