«La joventut no està per claudicacions. Vol lluitar i vol morir, però únicament per la Revolució Social. I els joves que afirmen això, els joves comunistes i els joves llibertaris, podem dir ben alt i ben fort: «Som la joventut de la Revolució!». Qui això proclamava era el pedagog i polític Josep Pallach a l’article «La joventut de la Revolució», publicat al setmanari Avant..!, el 1937. Pallach tenia disset anys i ja mostrava amb contundència la seva ideologia. El títol d’aquest article s’ha manllevat ara per donar cos a un llibre que aglutina una trentena més de textos seus escrits a l’adolescència i que desgranen «la seva etapa figuerenca» que es tanca amb la marxa a l’exili. De la tasca n’ha tingut cura Joan Armangué qui presenta el llibre aquest dissabte a les 12 del migdia a l’auditori del Museu de l’Empordà de Figueres.

La primera persona que va rebre el llibre, editat per l’Ajuntament de Figueres dins la col·lecció «Memòria Escrita», va ser Teresa Juvé, la vídua de Pallach. Ho va fer emocionada fa pocs dies i, fins i tot, sorpresa perquè desconeixia molts d’aquests textos. Malgrat no poder assistir a l’acte de dissabte –sí que ho farà la seva filla– Juvé hi serà present gràcies a un missatge enregistrat on proclama, avança Armangué, «l’estima a la ciutat de Figueres». Una estima que li va encomanar el seu marit i que es destil·la en aquests articles escrits quan tenia entre dotze i disset anys. Són textos que mostren «un jove d’una gran capacitat analítica i reflexiva, d’un gran coneixement de la realitat no només local sinó de la catalana i espanyola i, fins i tot, europea». En aquest sentit, el lector pot ser testimoni del despertar de la consciència política i social de Pallach, clarament d’esquerres, i com els esdeveniments marcaren i influïren la seva evolució ideològica sustentada en un gran bagatge cultural.

Quelcom que també queda palès és la seva «capacitat de lideratge», tant a l’escola com a l’institut. Armangué recorda, a tall d’exemple, com li delegaven a ell les intervencions quan hi havia visites d’autoritats. Així, es rescata un discurs que Pallach va fer als dotze anys en una festa cultural del Col·legi Empordanès davant Josep Puig Pujades i Eudald Soler. Ambdós polítics van adonar-se «dels seus dots d’oratòria i capacitat de lideratge clars» que al llarg de la seva vida i fins a la mort, el 1977, «va demostrar a bastament». La gran majoria dels textos rescatats havien estat publicats a l’Empordà Federal, però mai abans s’havien compilat ni estudiats en conjunt. Armangué recorda que el nen Pallach ja vivia en una llar on la política era present diàriament, ja que el pare havia estat regidor per Esquerra Republicana a les primeres eleccions democràtiques del 1931. També incideix en «el paper determinant» del mestre Josep Pey, qui «exerceix un tutoratge i l’anima a continuar estudiant perquè hi veu un gran valor».

Segurament, si hi ha un article que colpeix és el darrer. Titulat «Perdent el temps?» i publicat el 19 de març de 1937, en plena guerra civil, hi defensa «uns valors de civilitat» que recorden, diu Armangué, «el socialisme humanista d’Ernest Lluch». El curador reconeix la força inspiradora del missatge de Pallach i en reclama la necessitat de tenir-lo present, sobretot, dins l’àmbit català. «El reconeixement a la gran petjada que va aportar pel que fa al país i al socialisme, en particular, és una assignatura pendent», diu Armangué concloent que «Pallach és una veu i una vida exemplar, un bon referent per a les noves generacions».