Irene Chavarría (Figueres, 1987) és ballarina-bailaora. Nascuda a Figueres, la dansa ha format part sempre de la seva vida. Ara viu a Madrid on treballa des de fa anys. No amaga els nervis que sent de venir a Figueres i actuar davant la seva gent. És, diu, un moment especial.

Aquest divendres, a les 20.30 h, Irene Chavarría actua al Teatre El Jardí per presentar Sub(v)ida, un espectacle propi i molt personal.

Quan va ser el darrer cop que va ballar al Teatre El Jardí?

Amb la Gema Ruiz, en un festival seu. Hi ha nervis perquè molts em pregunten què faig. En veritat no han vist mai la meva feina.

Com comença aquest amor seu per la dansa espanyola?

La meva germana tenia un problema d’esquena i la van apuntar a clàssic. La vaig acompanyar i qui es va voler quedar vaig ser jo. Així vaig començar fent classes de ballet. Quan tenia deu anys la meva mare es va apuntar a flamenc i em va dir si jo hi volia anar. El primer any vaig dir que no, però quan vaig veure el festival vaig canviar d’opinió.

Què va interessar-li?

Els colors, la música, l’ambient. Vaig començar amb la Gema Ruiz al Gym Body.

Quin record en conserva?

Molt bo perquè se’m donava fàcil i ella també m’ho transmetia. De seguida vaig evolucionar molt i m’ho passava molt bé. Ja de petita em va portar a ballar professionalment amb ella a hotels de la Costa Brava. Va ser una època molt maca, t’ho prenies com un hobby, no com professional.

Ruiz li planteja dedicar-s’hi?

Als 16 anys i de seguida vaig dir que sí. Ella em va preparar per a l’accés al conservatori i em va enviar a Girona a fer clàssic.

Entra al conservatori, però sembla que ho fa un xic tard.

Tenia 17 anys i hi havia noies de 14, al curs. Normalment, el grau professional es comença amb 12 o 13. Al principi em va sorprendre, però no em va desanimar perquè ràpidament em vaig igualar en nivell.

Semblava quelcom innat.

Cert però treballant. La Gema em va ajudar molt a creure-m’ho. Més endavant se t’oblida, quan comences en el món professional, a veure, a conèixer, i penses, la veritat que no en tens ni idea. Va ser dur.

I quan va acabar el conservatori?

Uns companys van anar a Sevilla a continuar formant-se però cobrant un sou. Era com un planter de ballarins. Em vaig presentar a l’audició i em van agafar al Centro Andaluz de Danza. Van ser dos anys més de formació, moltes més hores, una mica més d’àmbit professional. Vam fer molta pinya. El darrer any vaig fer una audició per Madrid i em van agafar per la meva primera feina professional. Em vaig sentir afortunada d’anar a Madrid amb feina, una sarsuela per José Luis Moreno, coreografiada per Carlos Vilán. Fins aleshores tot havia anat rodat, però aquí ens van deixar de pagar i em vaig adonar que no podia ser independent com pensava. Després vaig agafar altres feines, anant de gira, però els temps, sense actuacions, van ser durs. El més important, per mi, era no parar. I això feia perquè és important pel cos i per la ment.

Balla dansa espanyola que és diferent del flamenc.

Sí, la dansa espanyola es balla amb sabata de flamenc, però també amb castanyoles, els moviments són una mica més estilitzats. Requeriries la dansa clàssica com a base. Hi ha gent que balla flamenc que no té aquesta base tan sòlida i ballen igual o millor, és indiferent. Jo vaig estudiar al conservatori dansa espanyola i a Madrid, l’especialitat de flamenc. Però em considero ballarina-bailaora.

Són danses amb molta força.

Molt, no sé si serà pel tipus de moviment i la música en directe. El cant, la guitarra és una explosió d’emocions, una expressió molt commovedora.

És com si sortís de molt endins.

Entres a l’estudi i se t’oblida tot, et permet desfogar-te. També cada ballarí balla com és, per això cap bailaor és igual. Es veu la personalitat a l’hora de ballar. Amb clàssic em costa més diferenciar-ho perquè hi veus una tècnica.

Arrriba a Sub(v)ida. D’on neix?

De pura necessitat personal. Després d’anys de professió, hi ha coses que ja et qüestiones i aquest espectacle era una motivació per fer realment el que volia i necessitava, expressar a la meva manera.

Ho ha fet tot vostè?

Sí, algunes persones em van ajudar als inicis per aprendre a treballar a partir de la improvisació. Vaig començar fent variacions que m’agradaven i de l’exercici neix la primera part de l’espectacle. També m’acompanya una escala. Així va començar a agafar color el que volia dir, com m’havia sentit durant la meva trajectòria, parlar des dels sentiments, com em trobo corporalment. Hi ha marcades tres escenes totalment diferents i les tres soc jo però es veuen llenguatges diferents.

Amb els músics, la compenetració absoluta, no?

Sí, molt necessària, no es pot entendre una sense l’altra. Són espectaculars, hi ha connexió, a l’estudi tots hem treballat junts des del respecte, opinant per millorar.

Com se sent ara com a ballarina?

Em sento forta físicament, mentalment. A la flor de la meva carrera.

Ha calgut sacrifici?

Indubtablement, sense capacitat de sacrifici ningú es pot dedicar a això. És una exigència que has de treballar tan física com mentalment. Per mi ha estat un sacrifici perquè no deixa de ser una disciplina bastant dura i pel camí et trobes molta gent que ho va deixant i has d’estar forta psicològicament.

Què sent dalt de l’escenari?

L’impuls per continuar lluitant en la professió. Quan puges, el que sents t’omple per cada dia que no ho has pogut fer. Ens agrada que ens mirin, exposar el que sentim, deixar-te portar pel sentiment i gaudir-ho.

Com veu el panorama de la dansa espanyola a Figueres?

Quan jo vaig començar a Figueres no hi havia cap escola de flamenc i ara hi ha més escoles i oferta. A poc a poc es va obrint i es dona més a conéixer. Però si t’hi vols dedicar professionalment has de marxar. La meva professora va ser molt generosa i aviat em va dir que aquí no em podia quedar.