Pere Portabella. Art i Vida és una exposició de primer nivell que ha servit per estrenar la primera fase de la reforma del Museu de l’Empordà de Figueres. És fruit de la generositat del cineasta figuerenc qui als seus 95 anys ha decidit mostrar públicament part del seu extraordinari fons d’art. Es tracta d’una oportunitat única per aquells que estimen la pintura, un recorregut plàstic paral·lel a la vida de Portabella, la història del segle XX.  

Amistat, compromís, valentia i visió. Tot això i més amaguen les quaranta-sis extraordinàries obres d’art que s’exhibeixen aquests dies al Museu de l’Empordà de Figueres, dins l’exposició Pere Portabella. Art i vida. Cadascuna d’elles són «una experiència de vida i, a la vegada, representen un moment de la història d’aquest país en què Portabella participa activament». Així ho assegura l’historiador de l’art i comissari de la mostra, Javi Palomo. Ell és també el conservador del conjunt artístic que ha aplegat al llarg de dècades aquest cineasta i polític figuerenc: més de tres-centes peces –un centenar d’art contemporani– d’artistes tan fonamentals i «imprescindibles» del segle XX com la que convida a entrar a l’exposició, el Fumador II (1964) de Picasso, de la sèrie de quatre que hi ha al món, o les obres que Manuel Millares va dur a la Biennal de Venècia el 1958 i que Portabella es va quedar perquè ningú altre les volia.

El dia de la inauguració de la mostra, el mateix Pere Portabella no deixava d’insistir que aquelles obres no formaven part de cap col·lecció, és a dir, que no va haver-hi mai «cap intencionalitat o estil a seguir» mentre s’anava edificant. Totes són obres que Portabella ha viscut des de la quotidianitat, ja que embolcallen el seu entorn diari familiar i professional, sigui a casa o al despatx. «Ell les viu des del vessant més personal i no els hi dona cap valor material. El Picasso, per ell, és important perquè és d’un amic amb qui va tenir molta relació, no perquè sigui un Picasso», diu Palomo. El cert és que no ha sacralitzat aquestes peces i tampoc els hi ha confegit un valor monetari. Pel conservador això és un gest «coherent si tenim en compte el seu cinema, gens comercial» quelcom que trasllada a tots els àmbits de la seva vida.

Javi Palomo li reconeix a Pere Portabella «la sensibilitat» d’haver conservat unes obres que, en el seu moment, molts van qüestionar. «Va tenir la capacitat d’interessar-se per allò que en un futur tindria valor però que aleshores no en tenia», explica el conservador qui afegeix, tot repetint paraules del mateix Portabella, que «ell no s’ha mogut mai per les modes». Palomo li reconeix que fou «molt valent i trencador». «Se’ns oblida que hi ha un primer Tàpies a qui ningú li fa cas o un Joan Ponç que encara avui és un gran desconegut tot i ser un dels grans pintors del nostre país», afirma el comissari. En aquesta exposició hi ha peces sensacionals d’ambdós creadors.

La intenció d’aquesta mostra era «explicar què és i qui és Pere Portabella». Javi Palomo afirma que no només és un cineasta, no només és un polític o un intel·lectual o un col·leccionista sinó que «és tot això i sense ser tot això no s’entén Pere Portabella. Ell és un creador molt polièdric en el seu dia a dia, no deslliga mai política de cinema, o política d’art, la seva mirada sempre és la mateixa». Així, les obres que ha anat aplegant en són un reflex.

Les obres que preserva Portabella van arribar-li per diferents vies tot compartint, sempre, un compromís ideològic o d’afinitat personal: moltes són regals d’amics artistes, altres, intercanvis i una part, compra directa, principalment, de creadors internacionals. A alguns els coneix durant l’exili a Itàlia després de l’estrena de Viridiana, que va coproduir, a altres en l’època del primer Dau al Set quan comença el vincle amb revistes internacionals, sobretot, franceses. Així compra obra a aquests artistes, que eren molt joves i ningú coneixia de res, perquè tots ells formen part també de la seva vida. També s’interessa per l’art d’artistes americans «molt trencadors» en quant es vincula al seu cinema, que també ho és, dins el moviment Fluxus. «A ell li costa entendre un art figuratiu o que reprodueixi la realitat perquè ell tampoc ho fa en el seu cinema»

Passejant per les sales del museu figuerenc, un s’adona que està fent un viatge per la història del país i l’art del segle XX. Palomo assegura que també ho és la mateixa vida de Portabella: «Ell sempre ha estat allà i amb una normalitat pasmosa i continua estant-hi». Mostrar aquestes obres a Figueres és un esforç elogiable de l’Ajuntament i el museu amb l’interès d’apropar-les als figuerencs i empordanesos, una voluntat que també cerca Portabella qui ara vol «posar-les en valor». Cal tenir en compte que moltes no s’havien exposat mai i per al cineasta «era important que fos a Figueres la primera vegada». Ell, a més, ha participat activament en la tria. «Ha costat fer-la perquè ell viu amb aquestes obres i no conviure-hi ara és un esforç important», conclou Palomo qui vol transmetre la magnitud d’aquest conjunt artístic «excepcional» i més en un país sense massa tradició col·leccionista. El comissari té previst oferir una visita guiada el diumenge 20 de març.