«Parlem del món rural, volíem posar en valor la cosa artesanal»

Parlem just abans d’un assaig matinal. Són a Barcelona, però aquesta setmana ja s’instal·len al Teatre El Jardí de Figueres per polir els darrers detalls de la nova producció de La Llarga, la quarta d’aquesta companyia altempordanesa, Confitura de codony. Han decidit estrenar a casa aquesta obra de creació pròpia, signada per Sílvia Navarro Perramon, una aposta que no amaga el compromís per les arts escèniques professionals i locals.

Ja hi ha ganes d’estrenar, no?

Rebecca Alabert: Una mica nerviosos.

Marià Llop: Són els dubtes de l’estrena.

Això mai es deu perdre.

M.LL: Cada espectacle és diferent i no saps com funcionarà, si agradarà al públic, com girarà.

La Llarga sempre arrisca fent muntatges propis de dalt a baix.

R.A.: Sí, tots han estat de creació pròpia, tant el text, la posada en escena. Hem buscat sempre una direcció i una dramatúrgia nostra o d’un director o dramaturg que ens porti un text nou.

És així com ha sorgit Confitura de codony.

R.A.: La idea original és de La Llarga. Volíem treballar, des d’una perspectiva rural, la perifèria. Parlar de les masies i l’Empordà, tenir una perspectiva des de casa nostra sobre com les mantenim, les recuperem. També una crítica al model turístic, com moltes d’aquestes masies s’han acabat convertint en hotels rurals per mantenir-se.

M.LL.: També com ha canviat el concepte de casa i com conservem aquest patrimoni arquitectònic i cultural perquè encara sigui vigent.

Van buscar la complicitat d’una dramaturga, Sílvia Navarro.

R.A.: Sí, ens calia algú a qui li interessés la idea i la nostra manera de treballar. Sabíem que volíem fer una comèdia intel·ligent perquè després de Bruels, que era una cosa més reflexiva i bonica, volíem una cosa més estripada. La Sílvia Navarro té la seva pròpia companyia, ha tingut diferents premis, el darrer el Frederic Roda 2020. Així vam crear tot el text a partir de les nostres experiències, improvisacions i el que tenia ella.

M.LL.: També hi ha certa influència de L’hort dels cirerers de Txèkhov. Teníem ganes de revisionar el clàssic. És un concepte que vam agafar d’inici perquè la nova obra no té res a veure. És la tornada de la ciutat a la masia.

Que tot l’equip s’impliqui en el procés de creació deu ser una manera divertida de treballar sense obviar la valentia que implica aixecar una obra nova.

M.LL.: És clar, el simple fet de posar-te davant d’un públic ja és una situació vulnerable, com posar les teves idees. És aquesta cosa de la fragilitat artística.

R.A.: Per nosaltres era important fer això en conjunt. Dir estem totes en el mateix vaixell, tirant endavant ja des de la idea de creació, com de la producció.

M.LL.: També hem volgut posar molt el focus en el treball de l’actor.

A l’escena hi ha dos personatges.

R.A.: No, som dos actors i molts personatges. Ens posem a la pell de tres personatges cadascun i després altres de petits que van passant. És bastant intens.

M.LL.: Té un to molt frenètic.

Hi ha transicions així.

R.A.: No, a la Sílvia li agrada fer les coses a la vista, que a la gent pugui veure el canvi de personatges. No ens amaguem i es part del xou.

L’argument parteix d’un jove que torna a casa per la mort de la besàvia i li ve la idea de salvar la casa fent confitura de codony.

R.A.: Es tractava de portar-ho a prop nostre i parlar de la nostra pròpia experiència. L’Àlex, el protagonista, té la nostra edat, més o menys, ha anat a estudiar a Barcelona pensant que, potser, trobaria la panacea però veu que no. Torna a casa buscant la inspiració i es troba amb la situació de la casa.

M.LL.: Plantegem la situació del món rural i en algun moment es contraposa el món urbà amb el rural.

Aquesta és una temàtica molt candent ara.

R.A.: Nosaltres dos som de poble, de l’Empordà, i quan ho contraposàvem amb la visió de Barcelona ens en fotíem molt de la gent de Barcelona, però nosaltres també ens hem convertit en barcelonins, en cert sentit. Venim molt sovint i quin és l’impacte que ens trobem quan tornem a casa. Al final ens en fotem de nosaltres mateixos.

L’humor i la comèdia és una bona via per aprofundir en molts temes i, fins i tot, genera complicitat.

M.LL.: Bé, de fet, nosaltres amb l’obra tampoc donem cap mena de resposta ni fem una crítica clara a cap model. Només posem sobre la taula un tema que està candent ara mateix i és l’espectador qui ha de trobar la resposta. Nosaltres només generem preguntes.

Han escollit el codony com l’element singular. No és una fruita, però, massa usual.

M.LL.: Va ser una mica per casualitat i tot i que no és molt típica de l’Empordà el fet de fer confitura de codony ens remet a allò artesanal que és el que volíem posar en valor.

R.A.: I per què confitura i no codonyat? Doncs perquè ens agrada fer-ho més complicat.

M.LL.: El que fa és una experiència sensorial a partir de l’elaboració de confitura de codony.

R.A.: És criticar aquest model turístic del valor de l’experiència sense al final adonar-nos que potser caldria que, per donar-li valor a la terra, a l’hora de buscar formes de pagesia o masoveria s’acaba anant més a la forma que al contingut. L’espectacle parla sobre si això és sostenible al llarg del temps.

Confitura de codony és una obra de text però quin pes hi juga l’escenografia?

R.A.: Tània Gumbau ha fet l’escenografia i la posada en escena és molt xula. Ens evoca la casa.

M. LL.: També ens reforça molt el treball de l’actor. És una eina més per nosaltres.

L’obra es representa dalt de l’escenari d’El Jardí.

R.A.: Ens agrada tenir el públic a prop. Amb La Llarga ens agrada treballar la relació amb el públic, és el que tenen en comú els diferents espectacles. També poder-nos comunicar directament amb ells, ens agrada trencar bastant aquesta quarta paret. Ser dalt de l’escenari ens ho permet.

M. LL.: Aquest format també ens permet adaptar-lo a altres espais i sales de Catalunya perquè no volem que l’obra es quedi només a Figueres sinó que giri també i intentar fer temporada a Barcelona.

L’estrena, però, a casa, a Figueres.

R.A.: Sí, l’estrena universal. Apostem per això perquè intentem descentralitzar de Barcelona. Els altres espectacles els havíem estrenat a Girona o a Barcelona, al Grec. Fer-ho a Figueres és una aposta important perquè poden venir els programadors de comarques.

M.LL.: Hem de pensar que a l’Empordà, al món rural, fora de Barcelona, també es fa creació cultural. Els polítics han de vetllar per dinamitzar el territori a nivell de teixit cultural i professional. Així vam decidir que aquest espectacle el volíem estrenar a casa nostra. I després de Figueres, al món.