Carles Mallol se sent «molt estimat» per la gent de Figueres. Sempre que té obra nova, se’l convoca per presentar-la davant un públic que fa anys el segueix. És, doncs, profeta a casa seva.

Feia tres anys que el dramturg i guionista figuerenc no veia una obra pròpia a escena. Es tracta de La vida pornogràfica, una peça que mostra una parella obsessionada a gravar tots els primers moments del seu fill, fins i tot, la primera relació sexual. La producció es representa dissabte, a les vuit del vespre, a La Cate de Figueres. 

La gent ha fet massa pornografia de les seves vides?

Total i aquesta tesi ja sorgeix al títol. La vida pornogràfica dona voltes a això, però gairebé donant-ho per fet. Només cal dir que la tercera rèplica és: «Com penses gravar el primer polvo del nostre fill?». Ja mostro que, si aquesta família es planteja gravar la primera relació sexual del fill, dona per fet que has convertit la teva vida en una cosa pornogràfica o vols que els altres vegin. En el fons ho fem contínuament, ensenyem coses a les xarxes que fa deu anys, si ens ho haguessin preguntat, no ho ensenyaríem i ara no tenim cap mena de pudor d’ensenyar coses que abans quedaven a les fotografies familiars. I si no ho ensenyes, sembla que no tinguis vida.

Això és el que els passa a la parella de l’obra?

Sí, s’han obsessionat tant amb gravar tota la vida del seu fill que no s’adonen que estan superant una línia, que haurien de tenir més en compte la intimitat del seu fill de cara a donar-li una educació sentimental lògica.

Perquè ells exposen el seu fill però no ells mateixos.

No l’exposen explícitament, tot i que s’ho plantegen d’entrada, sinó gravar els millors moments del seu fill. Ho porten fent des que és petit. No són dos monstres, sinó que ho fan pel seu bé, perquè ell els ho agrairà, però no s’adonen que mentre ho fan manipulen la seva vida perquè només graven allò que els interessa. Aquí és on comença el drama i on enfonsen a la misèria el seu fill quan aquest ho descobreix.

Gravant fragments de vida potser genera oblidar la resta.

En comptes de disfrutar d’aquell moment, la nostra vida acaba filtrada per una pantalla i el record de l’emoció no hi és. A l’obra, em serveix per treballar sobre la incapacitat emocional de la gent de relacionar-se. Aquests pares acaben essent bastant incapaços emocionals respecte al seu fill, perquè s’han preocupat tant de quedar bé que no saben tenir converses amb ell. Així l’obra és molt de text, parlen molt els personatges i no el mateix idioma. Molts cops el fill els demana parlar del que estan sentint i no del que han gravat.

Una generació engolida per un mal ús de les eines digitals.

Totalment.

Diu que segueix un format més convencional, a què es deu?

Aquest text va néixer fa uns cinc o sis anys del torneig de dramatúrgia de Temporada Alta. Allà les normes són molt clares i no et permeten fer una cosa molt friqui o experimental. Aquella escena em va agradar, la vaig allargar però no vaig voler trencar la forma més clàssica –tres actes, espai únic– tot i que el tema que debaten potser descol·loca.

L’humor el manté, però.

Sí, la intenció és portar-ho tot a l’extrem i l’humor surt sol. Acaba sent còmic, però d’hilarant.

L’ha dirigit Gorka Lasaosa. Se sent còmode amb la fórmula?

Ell ja va dirigir Mata a tu alumno a Madrid. Ja m’agrada que algú altre dirigeixi els meus textos i estic encantat amb en Gorka, però el cert és que m’havia de lligar les mans per no intervenir quan dirigia, però no per corregir-lo, perquè ha fet molt bona feina, sinó per dur els meus tics com a director. De fet, m’ha permès estrenar perquè estic molt enfeinat amb televisió –coordina l’equip de guionistes de la sèrie del migdia a TV3, Com si fos ahir– i faig classes a la Universitat Pompeu Fabra.

En quin moment es troba dins l’àmbit creatiu?

Fa sis anys que treballo a Com si fos ahir i és una experiència brutal. Abans ja havia estat a La Riera i Ventdelpla però no havia coordinat mai una sèrie. És tot molt intens, però molt xulo perquè estàs creant un univers setmana rere setmana durant anys. Però és veritat que tinc el mono de fer teatre o crear amb un altre codi tot i que voldria que no fos com La vida pornogràfica, que és text, text i diàleg, sinó una cosa que m’allunyi una mica del que ja faig cada dia, és a dir, escriure històries quotidianes. Voldria aprofitar la complexitat que a vegades té el teatre, que no et permeten altres llenguatges. No sé ben bé què faré, però ja tinc idees.