Seria bo de pensar que qualsevol empordanès nascut el segle XX i amb una mica de perspectiva estigués perfectament capacitat per fer una lectura correcta d’aquesta imatge i situar-la en el seu lloc i moment històric. Efectivament, en aquest cas, dia 6 de febrer de 1939 –justament fa 83 anys–, plaça del Gra de Figueres. Desplaçats republicans, famèlics, enfredorits i exhausts, fugint de l’escomesa assassina que els hi anava al darrere a l’espera de poder passar la frontera. Via lliure, precisament, per l’entrada triomfalista, tres dies després, de la Quarta de Navarra, pel carrer Nou, una via que, malauradament, i durant moltes dècades, canviarà de nom, com la majoria dels carrers de la ciutat. També, efectivament, a les portes de la completa ocupació de Catalunya per les forces feixistes i de tota una sèrie de canvis estructurals, per tots coneguts, que s’esdevindran, com a conseqüència, a partir de l’1 d’abril.

Malgrat això, si fem cas al teletip en alemany que aquesta imatge porta enganxat al dors –i, per tant, al sentit de la notícia que indefectiblement devia arribar a la premsa– la història que conté la fotografia agafa un altre biaix i revela que «la petita població de Figueres, a Catalunya, acull actualment cent mil persones, les quals totes intenten –tot i les prohibicions i la cadena/xarxa de llocs de control de la milícia roja– d’arribar a la frontera francesa. Amb el poc que les hordes roges no els han pres, els pobres fugitius malviuen, pernocten a cel obert i poden menjar calent per primera vegada des de fa setmanes. Una imatge de la misèria i de l’horror».

Si bé és veritat que la imatge reflecteix misèria i horror, el que en realitat revela aquest escrit segellat per l’agència Schostal –amb seu a Berlín i propera al nazisme– és de quina manera, amb subtileses del llenguatge a part, es tergiversen els fets, allò que avui en diríem una fake news, posant en evidència la manipulació que pot generar el poder quan s’alia als mitjans de comunicació per intentar capgirar el sentit de la història.

Atemorir la població

Tanmateix, és ben conegut que durant la Guerra Civil espanyola els bombardejos sobre la població varen ser el camp d’experimentació per a guerres futures i la manera habitual del feixisme d’atemorir i afeblir la moral de l’adversari. Figueres i les carreteres del voltant, estratègiques des de tots els punts de vista, van ser un escenari recurrent d’aquests episodis, especialment per a l’aviació italiana entre els dies 3 i 7 de febrer.

Així és que els pobres fugitius no ho eren pas de les «hordes roges», ho eren dels avions que els assetjaven per l’aire i de les tropes feixistes que els trepitjaven els talons. A més, la historiografia ja ha revelat que la xifra de refugiats que varen passar per Figueres es multiplica fins a arribar als cinc-cents mil. Dietaris publicats com Les Fogueres del Pertús, d’Àlvar d’Orriols, o no publicats i preservats personalment, o recerques d’informació difícils, exhaustives i rigoroses com les de Joan Cos, que aviat sortiran a la llum, cròniques de periodistes internacionals i testimonis directes descriuen el caos i descontrol que va suposar per a una petita vila com la Figueres de l’any 39 el fet de veure arribar aquelles masses de gent. Pensem que aleshores Figueres tenia uns quinze mil habitants censats. Un panorama dantesc.

En aquest sentit, respecte a la retirada republicana a Figueres, el periodista americà Vincent Sheean, escriu a l’epíleg de No és pau sinó una espasa que «mai no oblidaré el que hi vaig veure. Refugiats que havien continuat arribant totes i cadascuna de les vint-i-quatre hores darreres, però a cada hora n’arribaven més que a l’hora anterior, i en aquells moments ja hi havia una gernació de milers de refugiats en el poble de Figueres. Dormien als marges, i a les voreres, arraulint-se els uns contra els altres per mantenir l’escalfor, al voltant dels seus fardells que feien servir de coixí [...] Vaig vagar pels carrers durant molta estona, potser tres hores o més. Em semblava que allò havia de ser el final.avia vist refugiats abans, però aquella acumulació de sofriment després de dos anys de guerra em va colpejar ferotgement tant la raó com l’esperança».

En definitiva, malgrat que tota fotografia és un mirall transformador que conté un pacte enverinat amb la veritat, tampoc és exactament només a ella a qui retrata. De fet, aquesta imatge revela tot un món on tots quedem retratats.

Si per a reaccionar necessitem que ens fereixin, i si ens atrevim a ensenyar el rostre d’allò que sovint volem amagar, potser serem capaços, malgrat els cops ferotges, d’anar més enllà de llepar-nos les nostres pròpies ferides. Potser, fins i tot, serem capaços de prevenir les ferides dels qui vindran, perquè no perdin ni la raó ni l’esperança.

No és només una fotografia, forma part de la història que cal preservar

Immediatament després de l’ocupació per part de les tropes nacionals durant la Guerra Civil espanyola, la maquinària feixista que els venia al darrere sotmetia la població a un règim de repressió sota pena de presó amb l’obligació d’entregar qualsevol document o imatge que pogués comprometre el relat que ells volien imposar. Per això, per evitar que fossin confiscades, moltes fotografies van ser amagades i destruïdes. És per això que existeixen tan poques imatges d’aquells moments dramàtics. La majoria que han vist la llum, com aquesta que publiquem, provenen de l’exterior, d’aquells reportatges de mítics fotògrafs d’agències internacionals que van acompanyar els diferents governs de la república en retirada al seu pas per Figueres. El famós arxiu de Salamanca de la Calle del Expolio –de cinisme mai els n’hi ha mancat– es va omplir de la resta d’aquests papers.

Pau Subirós, Nik Duserm i Eva Astarloa, en el mateix emplaçament de la fotografia original Josep Algans

Però si aquesta fotografia ha arribat a les nostres mans avui –després que Josep Ma. Benet Camdepadrós en publiqués una captura de pantalla en el seu perfil de Facebook– ha estat per l’instint, el coratge i la generositat d’historiadors com en Pau Subirós, que va comprar la foto en un web de subhastes i, conscient del valor que tenia, la va cedir posteriorment a l’Arxiu Municipal de Figueres. Eva Astarloa, l’arxivera, la va poder incorporar i, com tota la resta de documentació i imatges, està a la disposició de tothom. Per exemple, de persones com en Nik Duserm, que està desenvolupant una important tasca de guia informant sobre els refugis de la guerra civil encara existents, per a tots els públics, especialment per als més joves. Una tasca, no cal dir-ho, més que necessària.

Aquesta cadena de fets i d’intencions demostra com pot ser de fàcil generar eines efectives amb les quals es pot contrastar la veritat. No sempre des dels arxius públics es pot accedir lliurement al mercat d’imatges i documents. Malgrat això, tot el que hi arriba és públic i consultable per tothom. Per tant, s’imposa una recomanació gens encoberta, una crida directa que s’obrin els calaixos i les velles capses de galetes plenes de fotos preservades durant dècades, per ajudar a construir i a revelar la veritat amb rigor documental. Les portes dels arxius estan obertes de bat a bat.