No sabem si quan Javier Cercas va publicar el 2009 el llibre 23F. Anatomia d’un instant tenia present que pogués tenir una versió teatral. Qui sí que va pensar-ho, després de llegir-lo, va ser el director i actor Àlex Rigola. Després de mantenir la idea al calaix durant força temps, el març passat, amb la complicitat del Teatre Lliure, va estrenar l’adaptació dramàtica i literària que ell proposa amb el beneplàcit de l’autor i aquest setembre, la gira. El resultat és una obra que acosta l’espectador a «uns fets gairebé únics» de la història del país, «tota una història de desil·lusions en un període apassionant». Divendres, a les 8 del vespre, el públic del Teatre El Jardí de Figueres ho podrà degustar.
Àlex Rigola tenia clar que era impossible plasmar tot el que conté la novel·la de Cercas, que molts consideren un assaig. Que el repte era «com convertir aquest material històric en material dramàtic sense deixar de dir mai la veritat». De fet, l’únic requisit que li va exigir l’autor era que «no pervertís la informació coneguda» que ell, per primer cop, posava a l’abast dels lectors, com ara «qui estava darrere un intent polític de derrocar un president escollit per les urnes».
Un dels punts interessants de l’obra és com Cercas posa en el centre una nova figura del segle XX, «la de l’heroi de la retirada». «L’heroi ja no és aquell de la conquesta, que ocupa territori, sinó que són els que desmantellen estructures que els han pujat a ells com a capdavanters». És el cas d’Adolfo Suárez o Santiago Carrillo. Per portar tot això a escena, Rigola preserva molt el text de Cercas i planteja «una narració a quatre veus d’uns fets on els actors assumeixen» diferents personatges. D’aquests només Pep Cruz va viure aquells moments històrics. L’acompanyen Miranda Gas, Eudald Font i Roser Vilajosana. L’acció arrenca amb una festa de pijames –d’aquí que els actors vesteixin pijames estrambòtics– que convoquen per celebrar els quaranta anys del 23F. A partir d’aquell instant únic, que s’ha reproduït televisivament fins a no poder més, ells fan «una narració ràpida» per tot el que va ser la transició, ara, però, amb la distància del temps. Un dels valors que li atorga Rigola al text novel·lístic-assagístic de Cercas és com és capaç de condensar diferents gèneres. Així, per una banda, evoca una novel·la d’espies, però també una de policíaca, els complots polítics i, fins i tot, temes com l’amor, l’amistat i la traïció. Amb una escenografia mínima, en el muntatge té un gran pes la part audiovisual amb projeccions d’imatges de l’època de grans dimensions. «Ajuda el públic a situar-se, a conèixer o refrescar els personatges», admet el director.
L’escriptor visita Figueres
Paral·lelament a la representació de 23F. Anatomia d’un instant, s’ha organitzat dijous un Club de Lectura entorn del llibre, on assistirà el mateix Javier Cercas. Qui el condueix és el catedràtic Joan Manel Soldevilla qui assegura que aquest és «un llibre escrit amb un estil ferm, arriscat, a voltes musical on els paral·lelismes, les repeticions i antítesis esdevenen un ritornello que, capítol a capítol, ens permeten anar aprofundint en les moltes capes de la realitat que reconstrueix la novel·la». Soldevilla qualifica la recerca de Cercas de «descomunal, però aquest valor inqüestionable, que obre la porta a una mirada molt profunda al voltant d’un dels fets històrics més importants de la segona meitat del segle XX, no és el seu mèrit més gran. La capacitat de Cercas per enfangar-se en una època i en la identitat de tres personatges claus com van ser Adolfo Suárez, Gutiérrez Mellado i Santiago Carrillo permet al lector capbussar-se en les complexitats de la condició humana».
Àlex Rigola: «Suárez i Carrillo donen una lliçó en posar per davant el bé comú per sobre la ideologia»
És un dels directors teatrals catalans més coneguts. Assegura que venir a Figueres li fa especial il·lusió perquè els seus pares viuen a Capmany des que es van jubilar i ell mateix també gaudeix del paisatge empordanès als estius.
Quan es publica 23F. Anatomia d’un instant, què va pensar?
Que semblava que ningú s’havia documentat tant com Cercas en el moment i que a la vegada ningú havia sigut una figura tan neutre. Ja hi havia llibres escrits per militars, però pocs sobre el 23F i Cercas va ser el primer a fer una anàlisi exhaustiva d’un moment. És interessant que, en el moment actual en què vivim, en què costa molt posar-nos políticament d’acord en coses essencials, veure idees polítiques tan oposades o personatges com Adolfo Suárez i Santiago Carrillo –un ve de l’estructura franquista i l’altre de la comunista– que arriben a posar-se d’acord per fer possible una democràcia. Ens donen una lliçó de com posar per davant els fins comuns per sobre, fins i tot, de les ideologies.
Suárez, però, va ser castigat.
Durant un període va fer les coses molt bé, però durant un altre va ser incapaç de governar i el volien fer fora fos com fos. Aquí és on es van saltar algunes lleis primordials de la democràcia i ho van fer tots els agents, des de la Casa Reial fins a partits anomenats d’esquerra com el PSOE que es van reunir amb el general Armada i estaven d’acord que ell pogués ser un president militar de transició.
A qui pot interessar aquesta obra teatral?
Tant a aquells que ho van viure en el seu moment com als que no ho van fer o eren molt petits. Ens arriben els fets explicats d’una manera en què ja entenem moltes coses.
Quina rebuda ha tingut?
La majoria dels que han vingut surten encantats i sorpresos davant del que s’explica, és una narració ràpida. Fins i tot, hi ha molta gent que quan veu l’obra vol llegir la novel·la. Nosaltres expliquem el més essencial. Podíem haver-la fet més llarga, però vam creure que era el que volíem explicar i s’explicava bé.
