Un actor que s’ha passat tota la vida fent papers secundaris creu que mereix, més que cap altre, l’oportunitat de representar el cobejat paper del malvat, despietat i àvid de poder Ricard III i que la resta de previsibles, primmirats, hipersensibles i mediocres membres de la seva companyia no estaran a la seva alçada, director inclòs. Tots ells seran parodiats sense cap mena de consideració ni mirament.
El públic rosinc i figuerenc (per aquest ordre i amb una setmana de diferència) ha pogut ser testimoni d’un dels més grans muntatges no ja de la temporada, sinó dels darrers anys. Ho ha fet possible la fusió i maridatge de dos talents sensacionals: el de Joan Carreras, un dels millors actors de la seva generació, en un punt de maduresa ideal per abordar un monòleg tremendament exigent com l’escrit per l’uruguaià Gabriel Calderón, una de les veus i plomes més importants i consolidades de la nova dramatúrgia llatinoamericana, qui amb només 25 anys va travessar l’Atlàntic per portar la seva primera obra Mi muñequita (la farsa) al festival Temporada Alta. I per si no n’hi hagués prou, si a aquesta combinació hi afegim la veterania i mestratge de Joan Sallent a la traducció juntament amb la joventut i desimboltura de dues figures emergents com Laura Clos (Closca), a l’escenografia, i de Ganecha Gil a la il·luminació, el resultat és aquest autèntic miracle teatral anomenat Història d’un senglar.
La transfiguració de Carreras en els personatges femenins de Ricard III, la Reina Margarida i Lady Anne és un dels grans moments de l’espectacle. Recorda els protagonitzats per l’enyorada companyia Propeller, composta exclusivament per homes, com en els temps del teatre elisabetià, el de l’època de Shakespeare, en la qual la llei impedia a les dones pujar a l’escenari. I recorda també, en certa manera, un altre gran repte: el one man show que protagonitzà Lluís Homar en aquella Terra baixa dirigida per Pau Miró, on s’atrevia amb tots els papers de l’auca.
El trepidant text de Gabriel Calderón té un punt de premonitori: Joan Carreras, en el seu paper d’actor en els primers moments de la peça, diu «compondré un veritable personatge, meravellaré els qui em vinguin a veure, guanyaré tots els premis, sortiré a les revistes, seré l’orgull de la meva família, del meu país». No s’equivocava: a la darrera edició dels Premis Max s’emportà, merescudament, el de millor actor, i aquestes dues cites amb els teatres altempordanesos hauran sigut només el punt de partida d’una llarga gira que portarà aquesta Història d’un senglar pels teatres de vint-i-cinc ciutats catalanes, de les Illes Balears i del País Valencià.
