Narcís Garolera és un estudiós que sempre posa els punts sobre les is. També ho fa a Al peu de la lletra (Viena Edicions), on descobreix aspectes desconeguts de grans noms de la literatura catalana com Verdaguer, Carner, Sagarra, Rodoreda, Fages o Víctor Català. El va presentar dissabte passat a la biblioteca de Figueres.

Dins la seva llarga trajectòria com a estudiós, ha recuperat i aplegat molta documentació sobre els autors i autores que treballava. Al llibre Al peu de la lletra, rescata molts d’aquests papers, epistolaris, poemes i dietaris, alguns inèdits que posen llum en aspectes desconeguts d’autors clàssics catalans.

Què hi trobarà el lector a Al peu de la lletra?

Un recull de treballs, d’estudis, d’articles divulgació i d’altres més acadèmics, més aprofundits, d’autors, tots molt importants.

Què l’ha motivat a fer-ho?

El llibre és producte de dues circumstàncies: la jubilació, que et permet fer balanç de coses, i el confinament durant el qual, a banda de fer molts articles vaig començar a treballar en això. Quan l’he tingut tancat m’he adonat que és de literatura comparada, veient les influències internes, models. Per exemple, en el final de La plaça del diamant de Rodoreda amb Sartre. Jo no dic mai, això és així, sinó que la gent pensi que allò té o hi pot tenir una relació directa.

De Verdaguer en rescata dos dietaris inèdits.

Cert i fan una mica d’angúnia llegir-los però crec que s’han de conèixer perquè és un retrat dels últims anys, amb cartes on demana ajuda econòmica. Aquests dietaris no es trobaven i s’havien donat per perduts. A mi m’ha costat més de vint anys d’arribar-hi. Darrere aquests treballs hi ha una recerca detectivesca i de moltes gestions però que dona molta informació menor però interessant.

D’aquí el títol del llibre, no?

Sí, per una banda, remet a la rigorositat, el filòleg que transcriu i fa les coses servint l’autor. Per l’altra, l’actitud de valorar la literatura, de seguir aquests autors i interessar-me per les Humanitats i les lletres que avui en dia estan bastant devaluades però jo continuo al peu del canó: sent filòleg i fent filologia.

Resseguint el llibre un s’adona que va paral·lel a la seva vida.

Són treballs que un fa amb els autors que li agraden.

Alguns documents són personals, altres els autors els havien descartat. És lícit editar-los?

Això es diu sempre però els escrits inèdits s’han de tractar amb cura. En el cas de Verdaguer són molt importants i no podia ser que el senyor que els tenia i que anava fent anys no me’ls deixava ni veure. Fins i tot, a la tapa, va posar «ojo». Ell creia que no s’havien de conèixer, hi veus un Verdaguer que fa angúnia però ja ho sabíem això, que va viure un final amb molts problemes. No estava malament del cap, sinó pressionat i ofegat econòmicament pel bisbe. Em va caldre paciència, esperar. Quan ho vaig llegir em va confirmar el que ja em temia. Ara aquests documents estan dipositats a la Biblioteca de Catalunya.

En el llibre també recupera cartes de Caterina Albert.

Sí, i no les vaig trobar a l’Escala sinó a Taradell on vivia la filla de la Tissy, que era la neboda de les seves amigues de Reus. Aquesta senyora, que ja és morta, em va atendre fa molts anys i m’ensenyava papers de Caterina Albert i jo no sabia d’aquesta relació ni de què li venia. Ella era la filla de «l’amiga blanca» de Cançó d’un doble amor de Carner. Això ho vaig veure fa vint anys i ara ho he tret.

Vostè en realça la importància.

Sí, i ara els hereus els dipositaran en un arxiu històric perquè estiguin a l’abast. També m’ha passat amb els fills de Sagarra i l’original d’El poema de Montserrat. El perill de molts d’aquests documents és que s’acaben dispersant. Així, aquest llibre ajuda a la memòria dels escriptors, per conèixer-los una mica més personalment que no literàriament com ja s’havia fet.

Ha inclòs a Carles Fages de Climent en el recull.

Sí, perquè és un altre autor com Sagarra que s’ha deixat molt de banda, massa, i cal que torni al cànon d’on l’havien tret els crítics.

Amb el seu llibre posa a l’abast del públic general estudis que, d’altra manera, només quedarien en un ambient més acadèmic.

Jo no escric pels colegues, potser, si un cas, per alguns amics, però jo vull que arribi a quanta més gent millor. Això, en el món acadèmic es menystè, diuen que és de divulgació, però es tracta que la gent els conegui. En el cas de Sagarra, es veu molt clar com l’arraconaven. Era massa gros. Els mediocres o menys coneguts li tenien enveja. I la gent ha de saber què passava als anys 50 amb ell. Fins i tot he trobat algun escrit d’ell autocensurat. Se l’acusava de popular perquè omplia teatres. Evidentment Sagarra guanyava diners i els altres, que no ho feien, l’excluïen del catalanisme. És terrible, Catalunya és un país que devora la seva gent.