La nostra història es desenvolupa als inicis de la dècada dels 70. En Vicenç Piera, un conegut comerciant d’articles de Belles Arts de la ciutat de Barcelona, rep un encàrrec. No es tracta d’un material del qual disposi a la seva ben assortida botiga, situada al carrer Cardenal Casañas i lloc de referència de tots els amants de les Belles Arts. No és tampoc un comprador anònim qui s’adreça a ell. Es tracta d’Enric Sabater, secretari personal de Dalí, qui es posa en contacte amb ell conscient que ho fa amb qui podrà donar resposta a la seva comanda.
Sabater li farà a Piera un encàrrec inusual. L’artista es disposa a pintar uns quadres de gran format. L’obra s’havia de dur a terme als Camps Elisis de París i Salvador Dalí hauria de pintar dempeus amb la tela disposada sobre el sòl. Per tot això, li calen uns pinzells amb un mànec d’una llargària especial, fora de les mides estandarditzades.
Immediatament, Piera contacta amb Escoda, el seu proveïdor de pinzells i li anuncia que aviat els visitarà el secretari del pintor.
Josep Escoda havia fundat l’any 1933, a Sabadell, la primera fàbrica de pinzells de l’Estat espanyol i després de més de quaranta anys era un fabricant de referència per a tot l’àmbit de les Belles Arts.
Pocs dies després van rebre la visita d’Enric Sabater, que els va detallar el que necessitava: uns pinzells que fessin una longitud total de 80 a 100 cm. Havien de ser de pèl de truja, plans i amb forma de llengua de gat (la qual el secretari anomenà «de forma d’ametlla»). Calia que fossin, també, dels nombres més grans, del 20 al 26.
Recelós, possiblement, que no pogueren assolir un encàrrec tan específic, va afegir que, si no els podien fabricar, els encarregaria a algun proveïdor francès. Finalment, el mestre passava moltes temporades a París i recorria freqüentment als comerciants de la ciutat.
Escoda, acostumat a veure en cada obstacle un repte i una oportunitat, es va mostrar disposat a acceptar l’encàrrec: tindria els pinzells que li demanava. Ara bé, la seva acceptació implicava unes condicions. Mentre les proposava a Sabater, Escoda no feia més que pensar si el torner amb qui treballava habitualment estaria disposat a fer-li els mànecs; la resta no era problema, ells prepararien el pèl i la virolla per inserir-los-hi.
I així fou com, amb aquest neguit, proposà al secretari les seves condicions: li hauria de donar dos mesos de marge per tenir-los llestos, la comanda seria d’almenys una dotzena per número i no acceptaria discussió sobre el preu final.
Enric Sabater hi va estar d’acord sense objeccions i acordaren el termini d’entrega.
Immediatament, Escoda va contactar amb Ramon Farran, el seu subministrador de mànecs habitual. Farran havia fundat l’any 1953 una empresa de torneria a Torelló (a la comarca d’Osona). El que havia començat com una empresa familiar es va consolidar ràpidament i s’especialitzaren en la fabricació́ de paletines i mànecs de pinzells de fusta.
Farran mantenia una bona relació comercial amb Escoda i, quan aquest li va explicar que l’encàrrec era per a Salvador Dalí, accedí de seguida. La tasca no era fàcil perquè implicava modificar tant el torn com una de les màquines amb què treballava, i això costaria un temps. Tal vegada, fins i tot, els haurien de tornejar a mà com antigament; però el projecte s’ho valia: li farien els mànecs per Dalí.
Mentrestant, a Escoda es disposaren a fabricar els capçals, preparant el pèl i les virolles de les diferents mides. Per al pinzell més gran, el del 26, van haver d’encomanar una virolla que no havien utilitzat mai.
Al cap d’un mes i mig, Farran els va avisar que ja tenien els mànecs. Aleshores, només hagueren de manegar els pinzells, és a dir, inserir-los a la virolla i fer les corresponents ranures. Es fabricaren un total de 60 pinzells, 15 de cada número.
Quan van estar a punt, els embalaren acuradament per fer-ne entrega a Enric Sabater, que va repassar a consciència la comanda i va mostrar-los la seva satisfacció.
Ara bé, tant Escoda com Farran van voler conservar-ne algun com a record. Escoda, com a testimoni històric; Farran perquè era la seva manera de treballar, fer-ne de més per si li calia fer-ne o enviar-ne més endavant. D’aquests últims hem sabut, per testimoni de la seva filla Lola, que no en queda cap, que possiblement es van perdre o destruir en les successives reformes de la torneria.
Encara que no sigui amb els mànecs de Farran i la llargària que va demanar l’artista, actualment ens podríem permetre pintar amb els «pinzells de Dalí», ja que Escoda els va incorporar al seu catàleg. Quan compreu un pinzell, penseu en la professionalitat de Farran i Escoda, i, sobretot, en la creativitat de qui va tenir la idea original, el mestre Salvador Dalí.
