Anton Salcedo Miliani (1951) va venir a Catalunya des de Veneçuela quan tenia tan sols dinou anys. Va decidir-se per Catalunya i no pels Estats Units, com havien fet els seus germans, perquè, explica, davant de casa seva vivia un capellà de Granada que sempre li parlava bé d’Espanya. Salcedo va instal·lar-se aquí per estudiar Història, primer a Tarragona i després a Barcelona. El primer any, però, va quedar fascinat amb les classes d’història de l’art, tant que va decidir estudiar la carrera, doctorar-se i dedicar-se a la docència per transmetre la seva passió als joves. També ho ha fet a través de la crítica d’art, el comissariat d’exposicions i l’edició de llibres. Ara, ja jubilat i vivint des del 2017 a Fortianell, a Fortià, imparteix un primer curs d’introducció a la història de l’art contemporani a Castelló d’Empúries que segueixen amb veritable fruïció una vintena de persones.

El curs ha estat organitzat per l’Associació Cultural i d’Esbarjo i, tal com confirma Matilde Arnau, els assistents «surten encantats». Percebre aquest amor per l’art és el que motiva a Salcedo a seguir, una emoció que ja no copsava en els seus darrers anys de docència a la universitat. «L’ambient estudiantil i els seus interessos han canviat molt», afirma rememorant la seva pròpia vivència com a estudiant i com s’emocionava davant cada descoberta. A Castelló, Salcedo ha iniciat el curs en el romanticisme i el clourà en el dadaisme i surrealisme, passant per altres grans períodes com el realisme, l’impressionisme, l’expressionisme, el fauvisme o el cubisme. Per ell, el més bonic de l’art és que «cadascú pot veure el que vol sempre que l’anàlisi tingui una lògica». Per ell, «una obra és filla de l’artista però un cop feta ja no és seva». Afegeix, però, que «cal desconfiar de l’obra que només té una lectura; com més polisèmiques, més bones són». Salcedo admet, però, que avui en dia hi ha una gran ignorància sobre l’art contemporani, fins i tot, amb figures tan grans com Gaudí, Miró o Tàpies. «He sentit molts cops el comentari ‘això ho faria el meu fill’, mirant un quadre de Miró o escoltar que algú entén a Velázquez quan cal tenir en compte que la cultura barroca és molt complexa i rica», comenta. El millor, però, «és que la gent s’interessi» pel món dels creadors, «persones amb una capacitat per anar més enllà dels que no ho som».

Salcedo confessa que, de jove, havia volgut ser mestre d’escola però la seva mare li va treure del cap. «A Veneçuela ser mestre d’escola era quatre anys després de fer la primària i la mare em va dir que no perquè així no sortiria mai del poble, em va aconsellar anar a la Universitat, ella ho tenia molt clar», explica agraït pel consell.

L’anada a la Universitat, que va fer a Catalunya, va coincidir amb el despertar de Salcedo al món de l’art. «A Espanya començo a veure art romànic, art gòtic, i m’impressiona, jo no havia vist mai res d’això», explica. No era estrany si tenim en compte que a Veneçuela el més antic que havia vist era una església neogòtica, del segle XX. A Catalunya es va especialitzar en art contemporani i va dedicar la tesi doctoral al pintor més important de Veneçuela, Armando Reverón (1889-1954). També va ser a la universitat on va conèixer a Roser Rahola, filla de Josep Rahola de Espona (1918), amb qui porta quaranta-cinc anys casat i que també s’ha dedicat al món acadèmic i la docència, primer a Veneçuela durant sis anys –van marxar abans del canvi polític– i després a Catalunya.

L'historiador de l'art Anton Salcedo fotografiat a casa seva, a Fortianell CRISTINA VILÀ

Durant l’estada a Veneçuela, Anton Salcedo va conèixer catalans molt destacats com el pedagog i geògraf Pau Vila, el seu fill Marc Aureli i l’escriptor i filòsof Pere Grases, ideòleg i codirector del 'Diccionari dels Catalans d’Amèrica' (1992) qui el va engrescar, ja tornat a Catalunya, a col·laborar en aquest projecte. L’esquifit salari que obtenia per un treball ingent el va dur a presentar-se a un concurs públic per una plaça a la Universitat de Barcelona a Tarragona, actual Rovira i Virgili. Va obtenir-la i durant trenta-tres anys hi ha impartit història de l’art.

La faceta com a crític d'art

Una de les facetes més prolífiques de Salcedo és la de crític d’art. De fet, va rebre el premi Espais a la crítica d’art de Girona el 2003, el de l’Associació Catalana de Crítics d’Art el 2013 i el de les Galeries d’Art de Catalunya, l’any següent. És, doncs, un profund coneixedor de l’art que s’ha fet les darreres dècades i actualment a Tarragona. Afegir que va ser un dels fundadors de la revista d’art i pensament contemporani, Artiga, que recull tot el moviment artístic a les comarques tarragonines i consultable a través de la xarxa. També ha treballat intensament amb el Museu d’Art Modern de Tarragona i l’any 2000 va publicar Història de l’Art del segle XX a les comarques de Tarragona. Van ser anys llargs de feina coneixent en profunditat als artistes. El llibre va generar una gran moguda expositiva i tot i que aquesta va tenir ressò a la premsa de la capital, no és el més habitual. Salcedo afirma rotund que «Barcelona és molt centralista» i que cal obrir la mirada al que es fa i es mou a la resta de Catalunya. Com a exemple posa l’ingent treball que van fer el 2016 dedicant tot l’any a dones artistes, traient a la llum creadores des del segle XIX fins a l’actualitat com ara Mari Chordà. El ressò a la premsa de Barcelona va ser nul. «Costa molt», afirma. Segons ell, caldria tenir en compte allò que neix a comarques, ja que «té el mateix nivell» de qualitat.

L'artista Mari Chordà ENCICLOPÈDIA CATALANA

El vincle amb Tarragona, Salcedo el manté viu. En aquest sentit, el 3 de febrer presenta un llibre que ha escrit sobre l’obra d’Isabel Saludes, «l’artista més internacional de Tarragona». Aquest projecte, diu, li ha interessat molt, ja que li ha permès treballar directament amb la creadora. «Pots parlar molt, discutir punts de vista», argumenta. No ho va poder fer, evidentment, en un anterior i molt preuat llibre que va dedicar a Julio Antonio, «considerat l’escultor més important d’Espanya a inicis del segle XX». Salcedo explica que aquest va morir amb tan sols trenta anys «però que ja sabia molt bé què volia». Deixeble de l’escultor olotí Miquel Blai, va néixer a Mora d’Ebre i a Madrid es va fer amic de tota la intel·lectualitat del moment com Valle Inclán i Pio Baroja i molt amic del pintor Julio Romero de Torres. «Era l’estimat de la crítica i, paradoxalment, els catalans quasi mai el van considerar català», assegura tot afegint que ell «bevia de coneixements d’arreu». Després d’escriure aquest llibre, el Museu Reina Sofia li va encarregar la biografia per un catàleg d’una exposició que li van dedicar a l’escultor.

Veneçuela sempre en el cor i el pensament

Anton Salcedo fa anys que no viu al seu país natal, Veneçuela, però encara hi té família i amics i pateix per ells. La situació, diu, és extremadament fràgil, desesperant, terrible. Malgrat ser un dels països més rics del món, amb més reserves de petroli, la gent encara es mor per falta de medicaments que aquí trobem a qualsevol farmàcia. Molts, amb jubilacions de 6 dòlars, sobreviuen gràcies al que els envien familiars des de l’estranger.