Joan Carreras reconeix que Història d’un senglar només li ha dut alegries. Al reconeixement de la crítica i del públic, que lloa el muntatge com excel·lent, cal sumar-li el premi Max que ha aconseguit com a millor actor.

Immers ja en l’estudi del Macbett de Ionesco, ho compagina amb la posada en escena del seu primer i aclamat monòleg, Història d’un senglar, on es posa a la pell d’un actor vanitós i cretí que s’enfronta al repte d’interpretar Ricard III. L’obra es pot veure divendres (20.15 hores) al Teatre de Roses i el dia 28, a Figueres. 

Molts li pregunten, per què ha tardat tant a fer un monòleg?

Feia temps que li donava voltes, però per fer un monòleg has d’estar preparat, en el moment personal i professional. Has de tenir un gruix d’autoestima prou gran per poder assumir tota la càrrega d’estar sol a escena. Tampoc volia fer un monòleg qualsevol, i va aparèixer aquesta bogeria que em va encantar, em va enamorar aquest text que el vaig veure dificilíssim de fer, d’una complexitat brutal, però amb tants registres, matisos i tant sentit de l’humor... Sabent que hi hauria poc temps per assajar, la persona que el dirigeix i l’escriu –en aquest cas, Gabriel Calderón– és molt important.

Que una mateixa figura sumi autoria i direcció deu ajudar.

Als dramaturgs vius jo, cada dia, els enyoro més. Perquè si és mort, tu t’inventes què volia dir o hi ha estudiosos que li donen voltes a quins eren els ideals socials, polítics, mentals o, fins i tot, emocionals de l’autor quan escriu. Però, si són vius, els tens allà i és molt agraït. A més, en Gabriel és fantàstic i un director i dramaturg meravellós. Estic convençut que farà més coses aquí.

Amb Història d’un senglar, Gabriel Calderón parteix d’un clàssic, Ricard III de Shakespeare, per crear una obra nova.

No tots els clàssics són bons, però a Shakespeare no es pot jutjar que no sigui un geni. La construcció que va fer dels seus propis personatges és meravellosa i Ricard III, ja en la pròpia peça, és un personatge transversal, que et pots trobar a qualsevol època de la història. Aquests personatges tan polièdrics i refotudament reconcentrats són meravellosos de fer.

Calderón fa un paral·lelisme entre Ricard III i el personatge que pren vida a la seva obra.

Sí, és fantàstic. Aquest actor, que també es diu Joan Carreras, però que no té res a veure amb mi, és un cretí integral, misogin, homòfob però que s’estima tant allò que fa, que és capaç de passar per sobre de tothom. Una mica el que acaba fent Ricard III. És un camí que fan de la mà, tant l’actor com el personatge de Ricard III.

Ja havia interpretat Ricard III?

Havia fet el muntatge amb Àlex Rigola (2005) però interpretant el duc de Buckingham. Ricard III és d’aquells personatges amb tantes complexitats i tan meravellós de fer que és molt atractiu per a qualsevol actor.

Com és aquest Joan Carreras personatge?

És un actor que s’estima el teatre, però el bombardeja des de dins. No està gens d’acord de com van els assajos, ni amb la resta de la companyia, ni amb el director i pensa que ell ho pot fer millor que ningú. Així que acaba sent també un personatge complex i polièdric, però amb molt sentit de l’humor. L’obra Ricard III té un sentit macabre de l’humor, però, en el monòleg, l’humor l’encarna aquest actor, que no deixa de ser un pobre desgraciat.

Al llarg de l’obra, l’actor es va desemmascarant a poc a poc.

Sí, a mesura que va passant el monòleg es va explicant la decepció que té amb la companyia i com ell ho vol fer i, al final, fa una apologia i defensa acèrrima del teatre, però és un cant d’amor cantat per la pitjor persona. Aconseguir entrar en la gent amb personatges així, que no són especialment simpàtics, és molt interessant.

Actors així, amb aquests egos, n’ha conegut?

Com aquest, tan radicalment estúpid, cap. Sempre he pensat que qui maltracta als altres o actua de forma desmesurada amaga la por a no saber enfrontar-se al lloc on es troba. Si treballes més en equip que sol, no han de venir aquests atacs de divisme.

Veient els comentaris excel·lents rebuts, haurà de vigilar.

Els premis tenen de meravellós que t’aconsegueixen més feina i que són un copet a l’esquena amb el qual et diuen que vas bé. I no està de més, sincerament, perquè a tots ens agrada que ens reconeguin la feina que fem. També et puja un grau d’exigència i perds capacitat de sorpresa, però, alhora, abans de sortir a escena, tens aquesta motivació i jo sempre ho visc amb molta intensitat.

Ara ve a Roses i Figueres. És molt pesat això de les gires?

No, fer bolos és fantàstic, perquè tens una feina que ja has fet i l’ensenyes, i l’ensenyes a gent que potser no ha tingut la sort o la desgràcia, segons com t’ho miris, de baixar a Barcelona. Tant de bo tota la xarxa de bolos i de la gent que omple els teatres arreu del país ho continuï fent, és imprescindible perquè el teatre ha de ser el més transversal possible, sigui a escala ideològica o social, però també de territori.