A Rodrigo Cuevas l’anomenen el Prince de Verdiciu, però a ell li agrada també que el qualifiquin de barbián, paraula que ve d’airós, «algú que va per la vida deixant una estela, que viu amb molta llibertat». Enamorat del folklore, l'ha unit als codis musicals contemporanis per crear un estil propi amb un punt provocador, que aquest dissabte, a les vuit del vespre, presenta en concert al Teatre de Figueres.

Quan li neix l’interès per la música?

Ja de petit volia tenir un piano, em van regalar un teclat i així vaig començar.

Va venir a Barcelona a estudiar al Conservatori. Per alguna raó?

Em va semblar que aquest Conservatori estava molt bé i que Barcelona era una ciutat interessant per viure. L’experiència va ser meravellosa.

Més tard va marxar a Galícia.

Tocava molt al carrer i anava per Astúries i Galícia fins que un estiu m’hi vaig quedar.

Va ser aquí on va entrar en contacte amb el folklore.

Vaig tenir la sort de tenir unes veïnes que tocaven la pandereta i m’hi vaig sumar. Ja havia fet algun curs i m’agradava el món del tradicional. Va ser quan em vaig enamorar del folklore.

Tant que ara ja el denominen agitador folklòric. Alguns vinculen el folklore amb antic o antiquat.

Per mi és un punt de partida. Evidentment, és antic però no passat i qui ho digui és que no té ni idea o no s’hi ha apropat mai. El folklore està molt present sempre, es basa molt en la improvisació de les lletres, en la picardia i la retranca.

Diu que se’n va enamorar, però, què el va atrapar?

Vaig veure tanta autenticitat a l’hora de descriure el món, de compondre les lletres, aquestes melodies precioses i la vinculació amb el territori. Tots els folklores són semblants però tenen les seves especificitats.

En el seu primer espectacle Electrocuplé (2012) ja hi era present aquest element?

Començava perquè no duia massa anys formant-me en ell. Treballava més amb el cuplet que sempre m’havia agradat molt. Sempre m’han interessat les músiques populars antigues.

Després arribaria El Mundo por montera fins a arribar a Trópico de Covadonga (2019) que es el que presenta a Figueres.

Vaig anar profunditzant en el coneixement del folklore i la improvisació, era un camí que l’anava fent en la mesura que anava sortint, sentint-lo des de dins. Per elaborar les coses necessites un temps, assimilar-les per fer-les teves.

Què és exactament Trópico de Covadonga?

És la música de Manual de Cortejo, el meu darrer disc on narro moltes històries tradicionals o de veïns que me les han explicat, com a mi m’agrada. És una manera de fer-los un homenatge. M’agrada molt parlar i narrar perquè a la gent gran els sembla essencial, tan important com cantar.

Com viu els directes?

Molt més content que treballant als estudis.

Té molta cura de la posada en escena amb una estètica molt cuidada, no deixant res a l’atzar.

M’agrada molt utilitzar, com faig amb la dansa tradicional, la part d’indumentària tradicional que és molt rica, preciosa i crec que està molt abandonada. L’enllaço amb un altre món fascinant, que és el de l’artesania tradicional, a punt de desaparèixer. M’agrada reivindicar-la.

Hi ha un fort component d’humor en els seus muntatges.

Sí perquè amb l’humor es poden dir coses importants i serioses, que és molt més difícil de dir d’una altra manera. És una arma bella.

Amb el seu estil ha aconseguit crear un pont entre la tradició i el món underground.

L’underground accepta més l’experimentació i mai no hauria pensat que podia sortir d’allà, que li interessés a algú fora d’aquell món. I estic encantat, sobretot de veure en els concerts un públic súper variat des de senyores amb els seus nets fins a gent jove. M’enorgulleix que l’underground no m’ha deixat de veure i que s’hi ha sumat gent més cultureta, que busca noves tendències.

Potser també atrau l’elegància de la seva proposta.

Per damunt de tot l’elegància (riu).

Més enllà de la provocació.

Si aquesta té un fons és més interessant i acompanya a l’artista.

Amb ella està omplint sales de tot arreu.

És agradable veure com una cosa que pot ser molt localista, com el folklore, arriba. Jo ja hi creia, però a vegades no val només amb això.

L’espectacle inclou efectes?

Mentre el preparava, vaig fer un treball d’investigació en el Museu del Poble d’Astúries sobre antics fotògrafs del segle XX. Vam fer una selecció de fotografies que hem animat una mica i són la nostra escenografia. Hi ha fotos de tipus etnogràfic meravelloses, són un retrat que dignifica i permet comptar amb el talent local. A Catalunya ho teniu més clar això però aquí potser hi ha més sensació d’inferioritat o que no es poden fer coses importants. Per això el meu equip són músics tots asturians perquè jo visc a Astúries i ells entenen el folklore asturià. Tots vivim en pobles, és molt més real. Allò que falta a les persones de les zones més perifèriques és només visibilitat, no talent.

La seva música no només s’escolta a casa nostra. També a llocs com els Emirats Àrabs on va actuar el passat novembre.

Tenia dubtes de tocar en un lloc on l’homosexualitat està penada amb la pena de mort, on no hi ha igualtat de gènere, però no crec en els boicots perquè els que els pateixen són el poble. No sempre has d’actuar on és fàcil fer-ho. Vaig dir que no volia actuar per unes elits i, de fet, em van posar una plaça i amb entrada gratuïta.