La directora i dramaturga banyolina Clàudia Cedó lidera des de fa anys el projecte Escenaris Especials, fent teatre amb persones en risc d’exclusió. Aquest any, però, Escenaris Especials ha fet el salt fins al Teatre Nacional de Catalunya (TNC), amb l’estrena de Mare de sucre, un espectacle sobre la maternitat de les dones amb diversitat funcional fet amb actors amb discapacitat que el 2022 arribarà a Figueres (14 de maig), Banyoles o Lloret de Mar. A partir de la recerca per preparar aquell muntatge, n’ha sortit un altre, en aquest cas de teatre documental, Els àngels no tenen fills, una producció de La Planeta que també farà gira l’any vinent.

S’ha fet molt gros això d’Escenaris Especials: el TNC, teatre documental...

No tinc la sensació que hagi agafat volada, sinó que ha anat pas a pas fent molta feina durant anys. També hi ha això de la centralització de la cultura, tu pots portar setze anys treballant a Banyoles que fins que no vas a Barcelona no ho veu ningú.

Quan va començar el projectedevia ser impensable aspirar a actuar al Nacional.

No, no, clar! Per nosaltres ha sigut molt important estar dins la programació estable del TNC, igual que en la de Temporada Alta. Fins ara Escenaris Especials era un cicle de teatre social i ara de cop estem a la programació normalitzada, i això és molt important, per mi és la gran passa que hem fet.

I és treballa diferent quan és un recurs social o quan és dins la programació estable?

No, nosaltres hem treballat sempre igual. El que passa és que mai és igual, perquè t’adaptes als actors que tens, com també passa quan em toca dirigir a un o altre professional, perquè cadascú és diferent. Dels 100 alumnes que hi ha a Escenaris Especials no n’hi ha cap d’igual i al final t’has d’adaptar a l’equip que tens, a ritmes diferents, a maneres de fer, necessitats... perquè tothom pugui treure el millor d’ell mateix.

Com arriba la proposta de fer Mare de sucre al TNC?

El TNC em va demanar si jo tenia alguna idea per fer una obra i els vaig dir que tenia moltes ganes de tractar la maternitat de les persones amb diversitat funcional, perquè és un tema que he anat veient amb les meves alumnes. No tenia ganes d’escriure i agafar uns actors que fan veure que tenen discapacitat, sinó fer-ho junts i implicar-nos durant dos anys en això.

Com van encaixar la proposta?

Els va agradar molt i em van deixar total llibertat. L’únic que vaig demanar és que, tot i que és una producció del TNC, portar la producció executiva amb Escenaris Especials.

Per què?

Així ja sabem els calendaris, hem pogut treballar amb educadors socials... jo tinc una filla i la feina s’ha d’adaptar a les meves circumstàncies, un actor va amb cadira i la feina s’ha d’adaptar a les seves. És injust que perquè una persona tingui un diagnòstic de no sé què i va més lent a aprendre’s el text, no pugui treballar en una producció professional o en un rodatge. O ens adaptem o aquestes persones no podran participar mai de la creació cultural i això és una injustícia.

Primer va venir Mare de sucre i a partir d’aquell procés creatiu, ha nascut un espectacle de teatre documentals.

Sí, hem aprofundit en el tema fent entrevistes a la galàxia de personatges que hi ha entorn de la maternitat amb diversitat funcional. Mares, experts, fills...

I què han trobat?

No surts ni de l’obra ni de la investigació amb una conclusió rotunda, sinó amb un «depèn», i això és molt valuós. Un «no» rotund a si una dona amb discapacitat intel·lectual pot ser mare és el que no hauria de ser. Hi ha moltes dones sense cap discapacitat que han sigut unes grans males mares i al revés. Per exemple, ens hem trobat una filla que ens ha dit que ha fet les paus de tenir una mare amb diversitat de gran, perquè de petita se n’avergonyia. Però perquè? Per l’entorn. Però com que no ho veiem enlloc, sembla que no existeixi.

I en aquest cas, sempre et planteges si serà bona o mala mare abans de tenir la criatura.

Exacte, quan algú està embarassada només li dones l’enhorabona, ni t’ho planteges. Però per què a elles els exigim més?

Tant a Mare de sucre com a Els àngels no tenen fills, reprèn el tema de la maternitat que ja tocava a Una gossa en un descampat, tot i que de forma molt diferent.

És normal, la maternitat és una cosa que et travessa pel mig, i com a dona que escriu, és inevitable que ho tenyeixi tot, que estigui a tot arreu. I si no passava abans, és perquè tot estava en els homes.

No li sap greu, però, que es digui que és un tema de dones? Vostè fa teatre de dones?

M‘és igual, que diguin el que vulguin (riu). Jo parlo del que em ve de gust i qui ho vulgui veure, endavant. Sí, diuen «escriptura de dones»... si jo he anat tota la vida a veure pel·lícules de guerra i m’he identificat amb el soldat que troba a faltar la família i he plorat per ell, un home pot plorar amb un part. Et pots identificar amb una cosa que no has viscut.

Quins projectes té entre mans?

Diversos projectes audiovisuals. M’han comprat els drets de l’obra infantil Les croquetes oblidades perquè es faci en pel·lícula d’animació. És un projecte molt lent, però em fa molta il·lusió. I altres projectes audiovisuals que no es poden avançar.

També està treballant en un projecte pel Teatre Lliure, oi?

Sí, és un encàrrec d’en Xicu Masó, que havia sigut professor meu quan tenia deu anys a l’Aula de Teatre de Banyoles i l’he admirat sempre. Fa dos anys que treballem en una obra que es diu Síndrome de gel i que va sobre una síndrome que pateixen els fills de refugiats a Suècia. Es coneix com a síndrome de resignació i els porta al coma en resposta al trauma del desarrelament. L’escric amb un dramaturg palestí nascut en un camp de refugiats a Síria, Mohamad Bitari, i estic aprenent molt.