El cafè sol i amb sucre de canya. El lila, com sempre, el color dominant que no falta entre les peces de roba que vesteix. El telèfon, a mà, atenta sobretot a les trucades que li desvien des de la recepció d’El Punt Avui. Està molt sol·licitada, aquests dies, la periodista Tura Soler. I, entre les sol·licituds que rep, la meva, per entrevistar-la, en una cafeteria de Figueres.

La periodista Tura Soler (Santa Pau, 1963) ha fet parada a Figueres, en la gira de presentació del llibre El pantà maleït, convidada per La Bookman i acompanyada pel doctor Narcís Bardalet i l’influencer Jacint Casademont.

Com neix El pantà maleït?

El 2019, vaig començar a escriure sobre aquest cas perquè em semblava que podia tenir interès per ser novel·lat. Però quan ho vaig veure més clar va ser quan, un dia, el metge forense Jordi Costa, l’autor de Fills de Caín, un llibre en el qual jo també surto per casos de quan ell estava als jutjats d’Olot, em va dir que ho deixés tot escrit i que no esperés. Em va dir que tot allò que hagués recollit de Susqueda ho anés escrivint perquè la memòria és molt traïdorenca. Anava escrivint de forma desordenada, però amb la intenció de donar forma a aquell relat.

La idea del llibre va ser seva?

La veritat és que, durant el confinament, em van contactar diferents editorials interessades per aquesta història. Entre aquestes, hi havia La Campana, del grup Penguin Random House, i Península, del grup Planeta. No sabia com gestionar-ho perquè les dues editorials van ser encantadores amb mi. Va arribar un punt en què vaig ser jo que els vaig dir que si no podien contemplar la possibilitat que uns fessin la versió en català i els altres, en castellà. Mira, es van posar d’acord i va funcionar. La Campana ha publicat El pantà maleït i Península, A orillas del pantano.

Ha estat valenta escrivint sobre un cas que no té una resolució, no té un final. Però sí que té un principi.

La imatge del caixer automàtic, l’última imatge de la Paula i en Marc amb vida. És un fotograma que m’he mirat molts cops. M’hauria agradat veure’ls en moviment, quan entren al caixer. Aquella imatge a mi m’ha fet plantejar molts interrogants.

Com ara quins?

La cara de la Paula, mirant de reüll cap a darrera, fa pensar que no està tranquil·la. Una altra cosa que em sobta molt és que aquell dia, un 24 d’agost, que feia moltíssima calor i molta xafogor, els dos anaven molt abrigats. A més, les operacions que fan al caixer tampoc no sembla que tinguin massa sentit. I, previ a això, també resulta estrany que la Paula, que treballa en una pizzeria, demani sortir vint minuts abans. Per què li venia de vint minuts? Hi ha moltes preguntes a l’aire.

En el fil d’aquesta història han estat crucials les aportacions d’una persona sense identificar a qui vostè anomena «amic invisible» i al qual li dedica el llibre. De quina forma neix aquesta relació entre ell i vostè?

L’amic invisible no és ni una figura literària ni una figura retòrica. No me l’he inventat. És una font real, però jo no sé qui és. Se’m manifesta el dia del meu sant del 2017, el 8 de setembre, i a partir d’aquí comença a contactar amb mi. Quan jo estava a Menorca, per exemple, em va passar molta informació.

És un misteri paral·lel a la història que relata?

Sí que és un misteri. La gent em pregunta si tinc curiositat per saber qui és, i és clar que en tinc. Potser el conec, però no sé qui és. A vegades m’he preguntat qui deu ser. Hi ha persones que m’han arribat a dir si no em fa por. A veure, d’entrada no em fa fer res d’especial. Em dona dades i, fins on jo he arribat, tenen credibilitat. Em recomana, per exemple, que miri unes càmeres de Meteoguilleries, que tal com enfoquen poden donar alguna informació. I coses així, que jo comprovo. Jo no hi veig ningú maliciós, jo hi veig un personatge que busca allò mateix que un mateix busca, que no és altra cosa que la veritat.

El que és clar és que aquest és un cas que no està exempt de dificultats.

Al Twitter, he posat un lema que diu, més o menys, així: Trobarem la veritat i no només ens recordarem de les dificultats que han posat els nostres enemics sinó també de la falta d’ajuda dels nostres amics.

Com veu que s’està portant la investigació?

És el pitjor escenari per investigar un crim. La tesi oficial descobreix en l’escenari un personatge com en [Jordi] Magentí, que té un passat i un homicidi a l’esquena, i contra el qual s’apuntava que només ell podria haver perpetrat els assassinats. Els investigadors se centren molt en el perfil psicològic que fan d’aquest sospitós, però quan recorres l’escenari i vas coneixent gent descobreixen que, a part d’ell, hi pot haver molts altres sospitosos.

Com deia, hi ha molts interrogants sense resposta.

Fins que no s’aclareixi quin és el mòbil del crim és molt difícil que es pugui resoldre. El gran interrogant és: Per què van matar en Marc i la Paula? I a on? Un cop descobert que en Magentí solia anar a pescar a la Rierica, es determina que l’escenari ha de ser la Rierica, però el cert és que no s’ha trobat cap element material que indiqui que aquell va ser l’escenari del crim, ni s’ha trobat res que vinculi el sospitós amb les víctimes. De 157 proves d’ADN, no n’hi ha cap que els lligui entre ells. La tesi policial gira a l’entorn d’una teoria deductiva, falten proves materials.

Com construeix el relat periodístic davant de tanta incògnita?

Al final, has d’anar sobre el terreny, anar a buscar testimonis, intentant analitzar tu mateixa aquell terreny i intentant entendre què ha passat. Però, en el cas de Susqueda, com més hi vas, menys ho entens. No he arribat a entendre encara la seqüència dels diferents episodis del cas de Susqueda. Hi ha tres escenaris paral·lels: l’embarcador, on es troba el caiac de la parella; a dotze quilòmetres per carretera es troben els cossos, i el cotxe enfonsat, com si fossin les puntes d’un triangle, apareix en un lloc a uns 12 quilòmetres dels cadàvers i del caiac. No lliga res.

Ha tingut la cooperació de les famílies de les víctimes a l’hora de tractar aquest tema tan delicat en un llibre?

Lacooperació de les famílies no l’hem tingut ni jo ni ningú. Elles, en un primer moment, van difondre les imatges d’en Marc i la Paula per la seva desaparició, però l’endemà de la denúncia es van tancar en banda. Sempre han deixat molt clar que no volien sortir al focus mediàtic. Tenen un representant legal, l’advocat Carles Monguilod, que sempre ha actuat amb molta prudència. Se’ls ha de respectar, perquè han patit una injustícia molt bèstia. Però penso que no trobar la veritat del que va passar és una doble injustícia per a ells i per al poble de Susqueda, un lloc magnífic al qual ara la gent potser no hi va tranquil·la.

A l’inici del llibre, fa un repàs a altres successos que han passat en aquest mateix paratge. Creu que saber que hi ha hagut tanta criminalitat a Susqueda li està traient atractiu turístic?

És la realitat. És circumstancial. En tots els llocs emboscats, amb embassaments, acostumen a passar coses d’aquest tipus.