Francesc Pujols era un home molt vital i enamoradís. Això es desprèn d’aquesta biografia «tan particular», La carn que tu encenies (Fonoll/La Mira), unes memòries íntimes fetes dels esbossos de les cartes trobades a la Torre de les Hores, missives que dirigí a Esther Antich qui, com ell va assegurar, fou el gran amor de la seva vida. Els filòsofs Alba Padrós i Max Pérez han donat cos al material, l’han estudiat del dret i del revés i han seguit el fil de totes les dones que hi apareixen, sempre amagades rere sigles o el senzill nom de pila. Han recuperat, doncs, la seva identitat i històries, «dones que no surten a les enciclopèdies ni altres obres, però que tenen un interès enorme», com van explicar durant una presentació magnífica al Cercle Sport Figuerenc, la setmana passada.

El llibre, subtitulat Memòries sentimentals a Esther Antich, està farcit d’humor i erotisme. «Té marro», va avançar Max Pérez amb un mig somriure, tot afegint-li «interès humà». També històric perquè no deixa de ser l’únic document on Pujols parla de la seva pròpia vida. El retrat que se’n desprèn va més enllà de la imatge de dandi que es tenia d’ell. De jove va ser poeta i, fins i tot, Joan Maragall el va apadrinar. La primera novel·la que va escriure, a més, va ser un escàndol. «La va publicar sota pseudònim, però tothom sabia qui era l’autor», va revelar Pérez. Als anys 20, però, Pujols ja es presentava com a filòsof i es dedicava a la crítica d’art. Però mentre tenia aquesta faceta també conreava la d’humorista i pornògraf al capdavant del setmanari Papitu. Una pornografia, però, «molt blanca», com recordà Alba Padrós posant exemples.

Els dos coordinadors del volum han fet una feina «detectivesca» per descobrir «qui eren les amants» del filòsof. D’Esther Antich, a qui Pujols dirigeix tots els escrits sobre els seus amors per justificar que no mantinguessin mai relacions carnals, van reivindicar-ne que es faci una tesi doctoral per les dimensions de la seva figura i el paper que va exercir durant la República, la guerra i ja a l’exili. Les altres dones, però, no es quedaven enrere. Entre altres, es va parlar de la mecenes cultural cubana América Cazes i de l’actriu Mercè Nicolau, a través de qui es copsa «aquella Barcelona gamberra i la picardia de l’època». També com es vivia «la llibertat sexual i l’amor» abans de la guerra i de la qual Pujols en parla amb nostàlgia, la mateixa amb la qual, potser, Antich va preservar sobre ell si tenim en compte que sempre va mantenir el retrat de Pujols a la calaixera del dormitori.