Ara fa dos anys, l'editorial d'Avinyonet de Puigventós, L’Art de la Memòria, va presentar a l'escriptora Viktorie Hanišová al públic català i castellà. Ho va fer amb la seva segona novel·la, El miceli. Ara recupera el debut d’aquesta autora txeca, Agnès, un text colpidor, la història de Julie, una dona que no pot tenir fills i adopta una nena gitana no desitjada. En la conversa que establim, Viktorie Hanišová lamenta no ser capaç encara de parlar o llegir en català, però diu que és «un gran privilegi que els lectors de Catalunya» s’interessin pels seus llibres. Ara, explica, ja està enllestint el tercer, Diumenge a la tarda.
Creu que els lectors catalans han connectat amb el seu món literari?
El català és una de les primeres llengües a les quals s’ha traduït el meu segon llibre El Miceli. Em sembla un gran privilegi que la gent de Catalunya estigui interessada en llegir els meus llibres.
L'editorial L’Art de la Memòria ha cregut dues vegades en vostè.
Em sento extremadament orgullosa que el meu editor català hagi decidit publicar el meu debut al català i castellà, també. L’Art de la Memòria és, de lluny, la meva editorial estrangera preferida, una petita editorial molt diferent de la meva gran editorial txeca. L’editora es preocupa molt pels seus autors, tot passa a un nivell molt personal.
A Agnès, la protagonista, Julie, vol ser mare, però el seu cos no li ho permet. Viu, fins i tot, un avortament en soledat. L’avortament és una cosa que moltes dones experimenten.
No és un tema tabú, almenys a la República Txeca, però sens dubte és una cosa de la qual no es parla prou.
Ella creu que hauria de ser mare com les altres dones i utilitza vilment al seu xicot sense que aquest se n'adoni. És admissible el seu comportament?
Julie és una dona molt organitzada i amb una carrera professional. Ella ho vol tenir tot arreglat a la seva vida, també tenir un fill. Veu el seu fill potencial com un projecte seu, per això es considera que tot el «projecte» falla per la seva incompetència biològica i mental. El seu comportament és definitivament una cosa que no és acceptable, però, és comprensible. És difícil acceptar la infertilitat.
El desig per ser mare la porta a adoptar il·legalment un nadó gitano -Agnès- tot amagant-li els seus orígens, també a la societat.
Els txecs són latentment racistes cap als gitanos (tot i que el terme oficial per a l’ètnia és romaní) i, deixi’m dir que als anglesos sovint no els agraden els immigrants polonesos i als polonesos no els agraden els russos. Els gitanos viuen a la República Txeca des de fa desenes d’anys o, fins i tot, segles, però encara hi ha una línia divisòria entre txecs i gitanos. Els txecs que no volen adoptar nens gitanos són sens dubte un problema a la meva societat.
Per què les societats modernes no poden coexistir amb la diferència?
Suposo que la gent té uns instints naturals que els diuen que no s’ha de confiar en qualsevol cosa que no coneguin. Fins i tot les persones modernes que creuen que són persones racionals i morals estan controlades per aquests instints.
Julie està condicionada pels estereotips?
La Julie diu: ‘No soc racista però...’. Està convençuda que és una persona justa, intel·ligent i culta encara que la seva ment està controlada per prejudicis que probablement va heretar de la seva pròpia família i de l’entorn.
Com és la relació de Julie i Agnès?
La Julie té una imatge ideal de la seva filla biològica: rossa amb els ulls blaus. En canvi, té una nena gitana. Intenta encaixar la filla adoptiva en aquest ideal i, naturalment, considera que fracassa.
Julie li exigeix més a Agnès pel seu origen, per ser adoptada?
Els nens adoptats, sigui de quin origen siguin, solen tenir unes exigències molt elevades pel que fa a la criança. Neix, entre altres aspectes, del fet que els nens adoptats han estat rebutjats per la persona més important de la seva vida: la seva mare biològica. Per sort, els temps han canviat i els pares de nens adoptats i acollits reben ara molta més ajuda psicològica i pràctica que en el passat.
La por s’instal·la en la relació.
La por i altres sentiments negatius formen part de ser pare (o fill), això és normal. Tanmateix, en el cas d’Agnès i Julie, els sentiments negatius van anar més enllà de la normalitat i es converteixen en patològics.
Sovint es copsa la crueltat de Julie envers Agnès. L’amor, molts cops, no és suficient, veritat?
No vivim en una telenovel·la. Els protagonistes dels meus llibres, com molta gent, si no la majoria, a la vida real, estan mentalment alterats i incapaços d’oferir amor incondicional, ni tan sols cap als seus propis fills.
Amb Agnès busca ubicar als lectors en un espai incòmode? És important parlar d’aquests temes com a societat? Són tabús?
Crec que això no té res a veure amb una societat concreta. Tot i que la novel·la té una base txeca, les qüestions que tracta són internacionals –conflictes mare-filla, racisme, no ser capaç de parlar i escoltar-se– són universals.
La dona torna a ser protagonista. Sent la necessitat de descobrir aquest univers femení?
No necessito descobrir-lo, ja hi visc. Realment no vull perseguir cap ideologia de gènere als meus llibres, només crec que hi ha molts temes que han estat, fins ara, una mica descuidats a la literatura i molts d’ells estan més basats en dones com ara la menstruació, l’avortament o l’embaràs. També crec que molts d’aquests problemes no sempre es perceben positivament, per exemple l’embaràs o tenir fills. En els meus llibres intento posar llum també en aspectes negatius que s’oposen a la maternitat ideal d’Instagram. A més, no crec que signifiqui que només les dones hagin de llegir els llibres. Els homes poden beneficiar-se d’aprendre sobre ells tant com les dones poden fer-ho llegint temes més aviat masculins.
