«Intento fer cançons optimistes, però acaba sortint una crítica al món»

Disc trist és el seu setè treball en solitari, un retrat dolç i amarg del desconcert vital en què viu la societat actual. El disc inclou onze cançons refrescants, inspiradores i crítiques, temes que aquest divendres (20.30 hores) es poden escoltar en el concert que ofereix, ell i la seva banda, a La Cate de Figueres. 

Al nou treball, Disc trist, li escau l’escenari íntim de La Cate.

Nosaltres que venim del punk i del hardcore i de tocar en garitos petits i propers, sempre agraïm tenir la gent més a prop i, fins i tot, dialogar i tenir un feedback, més que els grans escenaris.

Què podrà escoltar el públic?

Les cançons del disc juntament amb les habituals del nostre repertori que anem variant depenent de l’espai. Si és més petit fem una selecció de peces més tranquil·les, però si és una sala de rock temes més punkies.

El títol de Disc trist defineix bé el que conté el nou treball?

Vaig triar-lo perquè crec que ens trobem en un moment de la humanitat i personal de la meva vida on hi ha cert sentiment de desesperança i tristesa. A les meves cançons es respira això tot i que també aspiro a ser una mica més optimista. També m’agradava la sonoritat del títol perquè és una mica impronunciable.

Una de les peces és Cançó animada. En ella dona les raons.

És la cançó resum. Jo intento ser optimista, fer cançons amb un missatge més positiu, però m’acaba sortint una crítica al món que vivim i al poc marge per l’esperança en el futur pròxim.

Un disc, però, per obrir els ulls.

Sí, i també la idea de tenir dret a estar trist i certs sentiments amb els quals hem de conviure i no han de ser negatius del tot.

Disc trist és autoproduït.

Aquest el volia fer jo. Vaig gravar bateries a un estudi i just ens van tancar a casa. Durant el confinament el vaig estar fent allà. Després el vaig mesclar amb Santi García, amb qui he treballat sempre, a Sant Feliu de Guíxols. Ha estat fet molt a casa tranquil·lament i amb el que tenia a mà: unes guitarres amb les cordes rovellades i quatre tecladillos. Es nota, però crec que li ha anat bé.

Potser vostè ho ha agraït també.

Sí, quan vas a un estudi tens poc temps i hi ha certa tensió. Aquest és el cop que estic més content amb les lletres perquè, amb la pandèmia, no va haver-hi pressa i els he donat més voltes. És dels discos del qual em sento més content.

De nou, les cançons en català.

Els primers discos eren bilingües i, fins i tot, hi apareixia l’anglès. De mica en mica, em vaig adonar que no m’agradaven les cançons que feia en castellà i que el fet d’haver-hi dues llengües el disc perdia homogeneïtat. La meva llengua materna és el castellà, però em sento més còmode escrivint i, sobretot, cantant en català.

Creu que és difícil fer música independent a Catalunya?

Cert que hi ha certs circuits, gent que té més públic i altres que som més minoritaris però a Catalunya hi ha moltes possibilitats tot i que a Barcelona cada vegada queden menys sales petites on tocar de manera més senzilla. No sé si ara era millor o no però cert que hi ha llocs on hi ha més cultura musical. També a altres llocs de l’Estat no tenen el que tenim aquí, on pots tocar a qualsevol poble. Per nosaltres estem bastant contents.

Ha editat, de nou, amb el segell BCore.

A mi el que m’agrada és treballar amb els meus amics i no he tingut la necessitat de canviar.

Com concep la música?

Per mi, la música em serveix de teràpia, per dir coses introspectives que no m’atreveixo a dir en persona. Però nosaltres (la banda) venim del hardcore i sempre hi ha hagut aquest esperit crític i de protesta. La nostra religió és passar-ho bé, el sentit de l’humor i la ironia, i sobretot dur-ho al directe.