Després de traduir i publicar tot el corpus poètic de la poeta francesa Louise Labé, la filòloga figuerenca M. Àngels Gardella ofereix als lectors la traducció de Vida nova de Dante Alighieri (J.J. de Olañeta) en una versió «poètica i literària». La tasca, reconeix, no ha estat fàcil malgrat ser un llibre curt -Dante l’anomena llibret- però l’ha fet amb tot el respecte. Ara Gardella ha estat convidada a presentar-lo al congrés internacional Traducció i Recepció de Dante en les Llengües Romàniques que es fa a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona aquesta setmana. Junt amb la seva traducció i edició, que inclou un pròleg de l’especialista en simbologia Raimon Arola, també es presenta la que ha fet del mateix llibre el lexicògraf Rossend Arqués per Adesiara –una versió més acadèmica i bilingüe– i la reedició de la traducció que va fer Manuel de Montoliu l’any 1903, per Barcino.
«Traduir sonets amb mètrica i rima és un joc apassionant», afirma Gardella. Amb aquesta passió es va posar a traduir, seguint un ritme pausat i partint de l’edició crítica de Michele Barbi Le opere di Dante, testo crítico della società dantesca italiana (1960), el que fou el primer llibre del poeta a qui qualifica «d’intel·ligència preclara i d’una sensibilitat ultrasensible». La coincidència amb la celebració dels set-cents anys de la mort de Dante va accelerar el procés i així, durant tot un any, va estar «polint i repassant». El poeta florentí va escriure Vida nova entre els anys 1292 i 1295. Tenia uns 28 anys. Era la primera obra que feia però, com apunta Gardella, el tema és el mateix que el de La Divina Comèdia tot i que en aquesta darrera més madurat. «Vida nova és la història d’amor d’un noi que realment emmalalteix per Beatriu», diu la traductora. L’obra succeeix a Florència, d’on Dante va haver d’exiliar-se a principis del segle XIV a causa de la seva activitat política. Mai més hi tornaria.
A Vida nova, l’autor presenta a Beatriu des de dues mirades: la d’una noia real, «preciosa que fa una vida més o menys normal de l’època» i, per l’altra, «com un ideal, un somni». Gardella comenta que Beatriu «esdevé una obsessió per Dante, veu en la seva bellesa física, espiritual i moral un camí cap a la salvació de la seva ànima». És talment, afegeix la traductora, «com si veiés una divinitat femenina, ja que sovint li atribueix adjectius afins a la Verge Maria».
A Vida nova Dante barreja prosa i vers, amb una part més aviat novel·lada i una altra més lírica o espiritual. L’obra es divideix en dues parts: en vida de Beatriu i després d’ella morta. A la primera, al voltant de cada poema hi ha una part novel·lada on Dante explica el context de la història. A la segona, els comentaris són més breus i els posa al principi del poema. Gardella matisa que caldria tenir en compte que «la història real de la seva vida amorosa amb Beatriu no és com l’explica, sinó que té un rerefons simbòlic». «Al segle XIII, el símbol era un element que unia la terra amb el cel», afegeix la traductora.
La llengua que usa Dante a Vida nova és l’italià de la Toscana, el seu lloc d’origen. «Això ja és una petita revolució perquè aleshores s’escrivia en llatí», diu la traductora tot afegint que Dante havia llegit molt als trobadors i que aquests feien poesia lírica i no era en llatí sinó en occità. «En la llengua de Dante hi ha algunes traces de llatí, sobretot a la prosa, i de provençal», detalla Gardella. En una obra posterior, De Vulgari Eloquentia, l’autor escriu en llatí, però «per dignificar la llengua vulgar i explicar per què hi ha d’haver el vulgari illustre», quelcom que ja situa al poeta com un avançat al seu temps.
