Es pot perdonar o no un crim d’amor? Aquesta pregunta és el leitmotiv d’(Im)perdonable crim d’amor, la segona novel·la de l’escriptora Cristina Simon Mencion (Cabanes, 1972). Advocada i mediadora d’ofici, formadora en habilitats comunicatives i lideratge emocional, Cristina Simon va iniciar-se en l’escriptura a través de la poesia i les cartes durant la infantesa i adolescència. No va ser, però, fins fa sis anys quan es va decidir a publicar el que seria el seu primer llibre, La bossa dels cors (Curbet Edicions). Aquest segon és la continuació i el presenta dimarts a dos quarts de set de la tarda al Museu del Joguet, a Figueres, al costat de l’advocat i polític Pere Casellas, el professor de llatí Antoni Cobos i l’editor Roger Costa-Pau.

Cristina Simon manifesta que La bossa dels cors va néixer-li a raig i que en quinze dies la tenia conclosa. «Va ser un impuls, la necessitat d’explicar una història», confessa. Aquella experiència va fer que s’adonés què la motivava a escriure: «Cada llibre ha de tenir un missatge». Aquell primer se centrava en les inquietuds que tota mare sent quan té un segon fill. Així, la trama s’enfocava en la desaparició d’una nena deixant la novel·la amb un final obert.

A (Im)perdonable crim d’amor, l’autora reprèn el fil argumental on el va deixar malgrat que la novel·la pot ser llegida independentment de la primera. El llibre el protagonitzen diferents personatges perquè Simon ha volgut usar punts de vista diversos: des dels pares de la nena desapareguda a la primera part fins al criminal, a la segona. Amb cadascun d’ells, l’autora profunditza en els perfils psicològics, quelcom que li interessa vivament. «Volia que el lector es posés a la pell de tots ells i veiés com una situació pot ser viscuda de maneres diferents», matisa. Així, la història està dividida en trenta-nou capítols i a cada capítol, encapçalat per una cita d’un poeta o escriptor, Simon desgrana, amb un llenguatge molt poètic i serè, trenta-nou emocions o estats d’ànim. «Hi ha moltes històries d’amor en aquest llibre, de desamor, d’amor ideal, de parella, d’amistat», afegeix. L’escriptora admet que ella no ha buscat jutjar en cap moment els personatges i sí que ha volgut formular preguntes sense resposta: des de què està bé i què malament, què es pot qualificar de crim o si un crim està comès per amor i des de l’amor, això el justifica.

Allò que també li ha interessat a Simon és jugar amb el lector. Així, fa un any, quan ja tenia la novel·la acabada va decidir desordenar-la per provocar, a mitja lectura, un gir inesperat i un final sorprenent. La intenció era «jugar amb la trama i aconseguir l’atenció del lector fins al final».