El 18 de febrer de 1928, l’advocat Joan Lluhí Vallescà va posar la pedra del que seria un projecte d’èxit, el setmanari L’Opinió, mitjà que impulsaria el naixement d’Esquerra Republicana de Catalunya. El doctor en Història i periodista figuerenc Jaume Guillamet ha resseguit els tres anys de vida d’aquest setmanari –posteriorment transformat en diari–, una tasca inèdita que evidencia l’ingent treball d’investigació que encara queda pendent dins la història del periodisme català. «Està tot per fer», admet Guillamet. L’estudi ha pres forma de llibre i, fa uns dies, es va presentar al Museu del Joguet de Catalunya, a Figueres.
El setmanari L’Opinió i la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya (1928-1931) neix fruit de la voluntat de l’estudiós d’enfocar la mirada en una publicació concreta, allunyant-se dels treballs d’investigació més panoràmics que ha anat realitzant al llarg de la seva vida acadèmica. La tria de L’Opinió no ha estat casual. Guillamet es va interessar pels diaris impulsats per Esquerra Republicana de Catalunya perquè «és el partit dominant a Catalunya durant la Segona República». Això significa que guanya les eleccions municipals del 1931 i a les Corts de la República, també al Parlament de Catalunya. Un partit que apareix de cop i volta, doncs, es converteix en el gran partit dels anys 30 fins a finals de la guerra civil. «Els diaris que fa són nous, en un moment molt dinàmic del periodisme», explica l’estudiós. És un canvi respecte les publicacions anteriors com La Veu de Catalunya o La Publicitat, impulsats per La Lliga i Nació Catalana, «més antics i més estudiats».
Quelcom interessant és que aquest setmanari neix en plena dictadura de Primo de Rivera i sota censura, una censura «diferent de la que hi havia durant el franquisme, que ho controlava absolutament tot». Guillamet remarca com el nucli fundacional, integrat pels advocats Joan Lluhí, Joan Casanelles, Pere Comas i Antoni Xirau, era gent molt jove i descriu el setmanari «com el periòdic de la jove democràcia catalana». «No és un periòdic de partit sinó d’un grup de gent que vol fer un periòdic polític», matisa.
L’estudiós qualifica el mitjà «com molt incisiu i valent» que comença com una publicació literària també. En aquesta primera etapa, que acaba el 1929 per problemes econòmics, l’èxit fou relatiu. L’activitat, però, es reprèn el maig de 1930 «amb més força» i ja centrat en una línia més política «impulsant un gran diàleg amb totes les forces catalanistes, des de la Lliga fins l’anarcosindicalisme». Quan el setmanari passa a ser diari el lidera el figuerenc Antoni Xirau, fundador i primer director.
Aquest llibre és la primera pedra per estudiar un camp quasi inexplorat. «En un país com el nostre, amb una història tan accidentada, durant tot el franquisme poc es va fer d’aquesta època i encara queda molt per estudiar i poca gent per fer-ho», afirma l’estudiós qui ha dedicat el volum al seu besavi matern, el periodista republicà federal Narcís Lloveras Plaja, i un dels que va fundar ERC a la Bisbal.
De Miravitlles fins a Josep Pla
El setmanari L’Opinió va tenir col·laboradors vinculats amb l’Empordà. Entre els cronistes literaris de la primera etapa Josep Pla o Manuel Brunet. Dels més actius, Jaume Miravitlles que aleshores tenia 22 anys, vivia exiliat a París i era comunista. També Martí Vilanova qui defensà la Revolució russa. Ambdós eren amics de Dalí qui el 1921 va impulsar la revista Renovació social.
