El llibre Turista a babord! de Sebastià Roig s’ha fet esperar. Fa onze anys, el projecte va rebre una de les primeres Beques Agita que concedia l’Ajuntament de Figueres –l’única, en tots aquests anys, a un projecte literari– i ara, finalment, veu la llum de la mà d’Úrsula Llibres. Amb la seva habitual ploma irònica i esmolada, Roig radiografia amb encert i al detall la visió que la premsa del Régimen exhibia sobre els turistes que visitaven la Costa Brava, una visió que sobta pels comentaris negatius i, fins i tot, despectius dels cronistes de l’època.
Que l’interès pel llibre era alt es va evidenciar, la setmana passada, quan la sala d’actes de la biblioteca de Figueres es va omplir a vessar durant la primera de les presentacions. La cita va convertir-se en tota una lliçó per destapar les vergonyes del periodisme d’aquells temps. El periodista Ramon Iglesias, company de velles batalles al Diari de Girona als anys 90 i amic de l’autor, va desgranar amb pèls i senyals les interioritats del llibre i va anar més enllà exposant vivències patides i compartides que motivaren, en nombroses ocasions, la hilaritat dels assistents. L’editor Jordi Puig ja advertia, prèviament, dels efectes que provocava llegir aquells textos i més, tenint en compte, «que es van escriure seriosament».
Si una part dels allà presents havien viscut, i potser llegit en el seu moment, articles com aquells, a la resta els va agafar a contrapeu. Publicats a capçaleres com Los Sitios de Gerona, El Pirineo, el setmanari Ampurdán i la revista Presència, l’autor construeix, fruit de l’anàlisi acurada de més de tres-cents articles, «un llibre documentat, rigorós, ordenat i molt ben escrit», segons Iglesias, opinió compartida pel regidor de Cultura, Alfons Martínez, també present a l’acte, així com l’alcaldessa, Agnès Lladó qui va elogiar l’autor i, sobretot, «la seva capacitat de crítica constructiva i amb un to d’humor». Lladó, a més, va destacar-ne els valors pedagògics del llibre tot connectant-lo amb l’actualitat i amb molts comentaris que es llegeixen ara a les xarxes. «Aquest és un llibre important per conèixer la pròpia història, per reflexionar el que no hem de repetir i sobre la necessitat d’un turisme sostenible». De fet, a finals dels anys 60, joves de Palamós ja es queixaven del model turístic basat en el creixement desenfrenat per engolir els tsunamis reiterats de visitants, la folklorització flamenca o mexicana incomprensible o els espectacles taurins.
El volum divideix els turistes en deu tipologies: des dels indecents, els estrafolaris fins als esquilats, panxabuits o folklòrics. En mans dels cronistes d’aquells mitjans, els turistes no quedaven massa ben parats. Fent-ne un repàs, Ramon Iglesias va il·luminar al públic sobre un reguitzell de personatges «petits que van ocupar llocs massa importants» dins la premsa del moment, personatges de ment estreta. Una de les cronistes més llegides aleshores era María Alonso. En els seus textos incloïa «molts passatges moralitzadors». Com el que rescata Roig sobre una francesa que anava amb biquini. Alonso va escriure: «Un jersey rojo cuyas tonalidades resaltaban de un modo extraño sobre la blancura de la piel de la tejedora, y bajo el cual asomaba, vergonzante, el ombligo de aquella». Però n’hi havia molts altres com mossèn Carles de Bolòs, que signava sota el pseudònim Gerión i no s’estava de criticar i discriminar. Val a dir que altres redactors «d’aquesta altra dimensió paral·lela i estrambòtica», eren més «respectuosos» amb el col·lectiu. D’aquests, van destacar a Vicenç Burgas qui es va passar una setmana en un càmping de Portlligat per copsar l’ambient i Narcís Pijoan que va assistir a un casament gitano, també en un càmping de Figueres.
Violència escrita gratuïta
Sebastià Roig va començar a treballar aquest llibre l’any 2005 justament als arxius de la biblioteca figuerenca. Mentre llegia aquell material periodístic, escrit amb un llenguatge molt barroc, es va convèncer que «si la gent d’aquell temps es creia aquells articles devien acabar molt malament del cap». Entre les coses que més el van sorprendre era «amb quina violència es dedicaven a insultar els turistes» i més tenint en compte que la Costa Brava vivia del i per al turisme.
