El català viu un moment delicat. Ho evidencien els darrers estudis amb xifres molt alarmants de caiguda de parlants i les sentències en la seva contra. Això no és nou però la filòloga Helena Borrell Carreras (Llabià, 1979) ha constatat que des de fa un temps es viu també «una renaixença de la llengua catalana per militància» perquè, com diu, «la llengua és un dret no un objecte i no podem cedir». Dins aquest fenomen es podria incloure el llibre que acaba de publicar, 100 paraules de l’Empordà i part de l’estranger (Cossetània), dins la col·lecció «De cent en cent», que el 10 de desembre es presenta, per primer cop, al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí i, posteriorment, ho farà a l’Alt Empordà.

Fa un parell d’anys, dins la mateixa col·lecció, Helena Borrell va llegir 100 paraules ebrenques agafades al vol escrit per Teresa Tort qui, de fet, li ha escrit el pròleg. «Em va semblar molt interessant perquè parlava de la llengua que es parlava a la seva àrea geogràfica vinculant-la a les tradicions o experiències que havia viscut», explica Borrell qui, per la seva part, havia dedicat la tesi doctoral a la llengua col·loquial. Aquesta té, sens dubte, lligams amb la llengua dialectal perquè «a la formal o estàndard els trets dialectals o col·loquials desapareixen». Amb l’afany de «reivindicar la llengua pròpia» d’una manera divulgativa, Borrell va pensar a escriure un llibre dins la mateixa línia.

La filòloga empordanesa admet que «la compilació de paraules típiques d’un lloc concret o que es perden ha esdevingut una tasca gairebé sagrada» avui en dia. Ella, però, amb el seu llibre no tenia tant la voluntat «de salvar mots sinó posar el meu gra de sorra per una cosa que m’estimo i reivindicar la vigència d’algunes paraules que són dialectals però que es poden fer servir a tot arreu, que no ens faci vergonya servir el nostre dialecte en altres situacions». Ella parla en veu pròpia recordant quan, de jove, va anar a Barcelona a estudiar i com va deixar de dir certs mots de la seva terra perquè «em miraven estrany i, fins i tot, feien una mica de mofa». El temps li ha fet entendre que «tots els parlars són vàlids i que no hi ha un dialecte millor que un altre». A més, molts d’ells estan connectats i comparteixen «moltes paraules en comú». Afegeix que «fer servir el parlar dialectal en el lèxic i algunes expressions enriqueix la llengua».

La proposta de Borrell és engrescadora perquè opta, d’una manera molt amena, per vincular cadascun dels cent mots escollits amb una anècdota personal o vivencial. També va tenir en compte que no fos molt desconeguda i que hi hagués representació tant de l’Alt com del Baix Empordà. Borrell explica com moltes d’aquestes paraules estan vinculades al món rural, un món que està en regressió i que ella coneix ve perquè va néixer a pagès. «Són metàfores o expressions d’èpoques que ja no reconeixem», diu. És el cas de collbotet –portar algú a l’esquena– i que a pagès era la manera de dur el xai. «La gent ja no sap què era això, passa amb moltes expressions quan es perd el referent i es deixa de fer servir».

A 100 paraules de l’Empordà i part de l’estranger, Borrell agrupa les paraules en cinc seccions. A la primera, «Sobre la llengua», inclou paraules que li permeten parlar més de llengua com arrodir-se, tupí, gardela, acollonar o lleixa. A la segona, «Sobre les humanitats», Borrell fa ús de referències literàries i artístiques. A la tercera, «Sobre l’Empordà», parla de la terra, paisatge, història. Les dues darreres, «Abantes (i ara)» i «Miscel·lània», l’autora evoca històries antigues, d’altres més personals i divertides així com molts records «on la gent se sentirà reflectida».

Validesa per la literatura

El llibre inclou una extensa bibliografia amb referències a autors catalans que Helena Borrell ha consultat en algun moment i que li permet al lector confegir una llista de propostes d’alçada. Molts d’aquests autors i autores han usat aquests mots i demostra que «la varietat dialectal és vàlida també per literatura». El dialecte, però, es perd en aquest context perquè molts dels mots «són difícils de trobar a la literatura actual».

De la gitarada al trempat, de la curculla, el ratinyol a la fumèrria

Fer una selecció de cent paraules no ha estat cosa fàcil. Helena Borrell confessa que totes les escollides han sortit d’una llista realment molt llarga. A l’hora d’escollir, però, va fer prevaler criteris personals i també que la paraula no fos molt desconeguda. Quan li comento quines triaria no dubta gens. Ho fa, diu, per com sonen. De primer, curculla, que ens transporta a la mar i esdevé símbol de puresa i espiritualitat. També, per l’arrelament a l’Empordà, ratinyol, una rata petita de la qual ja Víctor Català en parlava i, finalment, fumèrria, «una manera molt gràfica de descriure el fum».

Altre mots tenen un punt escatològic i donen molt de suc com gitarada i trempat. Borrell assegura que molts cops a l’Empordà s’han preservat mots extingits a la capital com coragre que no és res més que cremor d’estómac.