Fa vint anys, Cascai Teatre va dur a escena Noucents, el pinanista de l'oceà, una història màgica d'un nen abandonat que es converteix en un gran pianista que mai trepitjarà terra. Ara, la formació celebra dues dècades recuperant l'obra, però fent-la més gran amb música en directe. Divendres la representen al Teatre de Figueres.
Marcel Tomàs reconeix que el seu nom s’ha convertit en una marca, «un segell d’humor gamberro, divertit, transgressor i proper» i que malgrat el temps «encara gaudim i mantenim la xispa en pujar a l’escenari». El fet de no ser algú molt mediàtic li permet viure encara quelcom molt bonic: copsar com el públic el descobreix per primera vegada.
Què té aquesta història d’Alessandro Baricco que l’hagi fascinat tant?
La vaig conèixer fa vint anys i va ser el primer espectacle que va fer la companyia. Quan la vam fundar amb Susanna Lloret, jo estava a Itàlia. Allà tothom parlava d’aquest conte que no era conegut encara ni s’havia fet la pel·lícula. Al venir aquí vam fer la traducció i adaptació i la vam començar a posar sobre l’escenari. Jo anava tot sol, era de petit format i va tenir bones crítiques.
No va tenir continuïtat?
Una empresa basca va comprar els drets d’autor i per poder-la explotar havia de pagar uns dos milions de pessetes. Va ser un inici accidentat i la vam deixar.
Ara, però, l’han recuperat.
Sí, per celebrar els vint anys de la companyia vam decidir-la fer gran i bonica, amb una adaptació xula. És una cosa molt personal
I us connecta als inicis.
A la il·lusió aquella que tens als començaments quan tot et penses que és fantàstic i meravellós, i la realitat és una altra.
Però Cascai encara és aquí.
Segueix i va molt bé després d’anys d’aventures, viatges i anècdotes mil. Tenim salut, estem forts, en una edat fantàstica.
Noucents és una història màgica.
És una manera de pensar, representa una filosofia de vida. La història és molt romàntica, passa en un vaixell i evoca aquells viatges que feia la immigració d’Europa a Amèrica esperant un món millor.
Però qui és Noucents?
És un nen a qui abandonen en un transatlàntic, el deixen damunt d’un piano de cua pensant que el recollirà un milionari i serà feliç tota la vida. No el recull cap milionari, evidentment, però es torna pianista. Té aquest do d’algú excepcional que quan toca s’hi deixa l’ànima. És un personatge romàntic que decideix no baixar del vaixell, per ell la terra és un viatge massa llarg.
La música en viu hi juga un paper essencial.
Sí, l’obra és un cant a la bona música, aquest estil ragtime, el jazz, el blues, aquesta fusió i barreja de la música més clàssica europea amb el black sound. I la música en directe acompanya molt bé la història. És una banda sonora perfecte per aquesta història que Baricco no va pensar així però casa molt bé.
Hi ha fins i tot un duel.
Entre dos grans de la música: Jerry Roll Morton i Noucents. També moments nostàlgics i excepcionals com quan Noucents és petit i aprèn a tocar el piano, la inspiració... hi ha molts moments.
