Laura G. Ortensi (1991) va marxar de Roses als 18 anys per estudiar a Barcelona. Fa pocs dies va presentar al poble el seu primer poemari acompanyada d’Àngel Rodríguez, la persona que li va donar a llegir els primers llibres de poesia. Tampoc va faltar la seva àvia, de 97 anys.

El març passat va rebre el 22è premi de poesia Joan Duch per a joves poetes a Juneda pel recull Matar la mare (Editorial Fonoll). Aquesta "bèstia desbocada, a vessar de vida", com la qualifica M. Antònia Massanet al pròleg, ha construït un llibre "molt corporal" escrit amb una força i una ràbia que perfora la vena.

El recull matar la mare el va escriure pensant en el premi?

No. L’any passat per qüestions de salut vaig tenir molt temps per escriure. Al tenir-lo fet vaig mirar si el podia enviar a algun concurs. Aquest em va cridar l’atenció perquè era una editorial petita, amb uns dissenys molt cridaners i per poetes menors de 35 anys.

Va escriure aquest recull a raig.

En cinc setmanes, les vint-i-quatre hores fent els trenta poemes. Ara, pensant si torno a escriure, els deixaria reposar per agafar una mica de distància. Hi estava tan ficada que, fins i tot, el procés d’edició em costava. Havia tingut una relació tan intensa amb el text que no estava preparada per tornar-hi. Va ser un procés molt orgànic, d’haver-ho de vomitar i encara estic paint que fa un any vaig escriure’l.

Cal prendre el temps necessari.

La literatura, per mi, és un espai d’expressió però també de repòs. Al no haver publicat mai hi ha com la pressa de provar sort i a veure què passa. Després aprens que tot ha de seguir el seu curs. Per crear, el silenci i l’aïllament és imprescindible, fonamental.

Dedica el llibre a la mare i el pare malgrat el títol.

És un acte d’amor i perquè en la poesia hi pot haver ficció. Molta gent té tendència a fer lectures biogràfiques. Fins i tot em pregunten si m’han passat coses dels poemes. Jo soc un personatge del llibre. Hi ha el jo poètic, que no soc jo, i hi ha experiències on sí hi he posat el cos sempre passat pel sedàs de la literatura. Evidentment no he matat la mare.

S’autoanomena «tolida cercabregues».

Estem en una societat preocupada pel llenguatge i els termes que es fan servir i poc conscienciada dels problemes reals, desigualtats i descriminacions que les persones amb discapacitats pateixen cada dia. Tolida és una paraula que m’agrada. Anteriorment es podia considerar com un insult però dir-m’ho jo mateixa és com un empoderament. I cercabregues perquè soc una persona que li agrada lluitar per transformar el món i la societat i ho seria independentment del cos que tingués.

En el llibre esmenta dones molt potents com Sylvia Plath, M. Mercè Marçal o Víctor Català.

La poesia és per mi una eina per desxifrar què passa al voltant i entendre el món i la psique, la pròpia i la dels altres. També, una eina de lluita social perquè, a causa de la meva situació física, escriure és la manera de posicionar-me políticament. Finalment és el diàleg amb altres textos, no una llista de fílies i fòbies.

A la primera part evoca les relacions mare i filla i el rebuig a la maternitat.

És una reflexió sobre els lligams familiars i la imperfecció d’aquest amor que sembla inqüestionable. La família vista com un espai de protecció, amor, el coixí que sempre hi és. Quan et fas gran, t’adones que aquest sistema de valors no sempre és perfecte, que hi ha esquerdes. Matar a la mare o al pare vol dir ser conscient d’aquestes esquerdes i assumir la identitat pròpia amb allò que agafem de la família i allò que deixem anar. M’he centrat en les relacions maternofilials, tant des del punt de vista de la mare com de la filla. El poema bèstia sense fill es pot llegir com un poema sobre l’esterilitat però crec que parla més del fàstic a parir o a les criatures, és desafiar l’instint com a persona que raona. És un tema tabú. És lleig dir que la maternitat no et satisfà, que els fills que has parit et generen rebuig en algun moment o que el trencament del cordó umbilical amb la mare es vehicula com un alliberament. Amb la mort de la mare ja no ets filla de ningú i no has d’interpretar el rol de filla. És trobar la pròpia veu.

Matar a la mare o al pare vol dir ser conscient sobre la imperfecció i esquerdes de l'amor familiar

És trencar normes.

Una esmena a cert feminisme que diu que hem avançat respecte els 70. Però quan fas un poema, amb un cos normatiu i dius que no vols ser mare, la gent encara s’incomoda. O al revés, quan tens un cos no normatiu, i dius que vols ser mare, també. Totes les dones estan socialitzades encara per parir però quan tenim un cos no normatiu és al contrari perquè hi ha aquesta infantilització.

També parla de sexualitat.

Amb el cos tan present perquè volia mostrar que mentre la majoria de dones lluiten perquè no se les cosifiqui i se les vegi com a mers objectes sexuals, les dones amb cossos no normatius són a l’altra punta, no volen la cosificació però es reivindiquen com a cossos desitjables i desitjats. Des del feminisme es parla de nosaltres com a víctimes i no com a subjectes sexuals actius.

La creació li dona llibertat.

És l’última baula d’expressió. No pots crear pensant fer una cosa còmode o que deixi content tothom. A vegades és incòmode dir en veu alta coses que fan vergonya però mostrar la violència social que, molts cops, queda soterrada també s’ha de fer visible a través de la literatura.

Parla de temes molt silenciats.

Sí, la primera part és molt intensa i parlo de les relacions interfamiliars però també hi surt molt el cos, temes com l’avortament, de l’esterilitat. I a la segona part -hipotonia- és com un altiplà, una mena de pausa, de vall, davant la intensitat de la primera part, amb coses doloroses i escabroses, i necessitava la pausa per parlar del narcicisme, de la solitud o del fracàs de l’amor romàntic. És una mica el pòrtic per la tercera part, hipertonia, on al veure que l’amor romàntic no funciona anem a explorar el cos d’una altra manera, encara que sigui sense amor. No estem acostumats a parlar de sexe sense tabús, obertament, malgrat estar en una societat hipersexualitzada en que quan un escriu un poema d’una relació sexual en una cadira de rodes la gent es posa a riure o mira cap a una altra banda. Això vol dir que alguna cosa no funciona. Per mi, el posicionament cap al sexe també és polític, no hi ha una única manera de relacionar-se amb els cossos, no només ha de ser l’amor romàntic o de parella. Tots els cossos són aptes pel plaer i l’amor no ha de ser l’unica via fins al sexe i el gaudi.

Els seus poemes tenen un pòsit contundents.

Per mi, un dels objectius d’escriure poesia és fer palesa la violència i ja sé que pot resultar incòmode però si és poesia per quedar bé no és poesia i es guarda al calaix. Crec que és un llibre on la ràbia hi és molt present perquè l’existència és violenta des del moment que et posen al món i tu no has decidit néixer i, a més, és violenta com a dona i com a dona amb un cos no normatiu que pateix desigualtat des del minut 1 de vida. La poesia i l’art són eines per fer-ho palès.