La confessió que va fer Jordi Pujol el juliol de 2014, sobre l’existència d’uns diners no declarats a Andorra, procedents «d’una deixa» feta pel seu pare, va suposar una gran decepció per a molta gent al país. El llibre Jordi Pujol. Entre el dolor i l’esperança. Entrevista de Vicenç Villatoro, ens pot ajudar a entendre algunes coses.
Les opinions sempre interessants del qui va ser president de la Generalitat de Catalunya entre 1980 i 2003, no ens han deixat indiferents i, d’entre totes, en destacaríem l’episodi protagonitzat pel pedagog i polític de talla excepcional, socialdemòcrata, federalista i catalanista Josep Pallach Carolà (Figueres, 1920 – l’Hospitalet de Llobregat, 1977) i el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament que liderava.
Quan l’any 1973 es va començar a configurar el que seria el sistema de partits polítics a Espanya, estàvem a les acaballes del règim franquista i en plena guerra freda. Hi va haver un interès estratègic i polític per part dels països de l’eix occidental, ja que el Partit Comunista havia adquirit un gran protagonisme com a principal força política organitzada d’oposició al règim franquista. D’aquesta manera, fundacions vinculades a l’SPD alemany varen tenir una transcendència vital en el finançament i la formació d’un partit socialdemòcrata a Espanya per contrarestar el protagonisme comunista i facilitar la instauració d’una democràcia de caire occidental.
Josep Pallach, juntament amb Felipe González i Enrique Tierno Galván, van saber teixir complicitats amb el dirigent de l’SPD Hans Matthöfer, diputat alemany per Frankfurt entre els anys 1967 i 1985, secretari d’estat en el govern de Willy Brandt, ministre de Recerca i Tecnologia –posteriorment d’Hisenda en el de Helmut Schmidt– i vicepresident de la Internacional Socialista.
Era la persona que duia les relacions de l’SPD i de la Internacional Socialista amb la resta de partits socialistes del món. Els seus companys l’anomenaven «diputat per Barcelona», ja que va mantenir amb la ciutat i Catalunya una llarga, intensa i cordial relació, especialment amb en Josep Pallach, a part de ser un assidu a les platges de Lloret de Mar.
El sacerdot i activista civicopolític Mn. Josep Dalmau ens explicava el viatge que va realitzar amb Josep Pallach a Noruega i Suècia per postular Lluís Maria Xirinacs per al Premi Nobel de la Pau. Tornant varen fer escala a Frankfurt i Pallach va trucar al seu amic Hans Matthöfer per reunir-se. Van quedar a casa seva. Una vegada junts, la conversa va anar dirigida a parlar de com estava el socialisme espanyol i català. De cop Matthöfer, amb un posat més seriós, va instar Pallach a afiliar-se al PSOE, argumentant que d’aquesta manera no li complicava la vida. Pallach va contestar que això no ho podia fer i que ja ho havien comentat altres vegades, que ell era català i no podia trair el seu poble.
Llavors el dirigent alemany va afirmar que ho sentia, però com a partit català no hi hauria el reconeixement internacional ni tampoc cap ajuda econòmica possible, ja que els seus companys no ho entenien i ni tan sols els hi podia plantejar seriosament. Aleshores va tornar a la càrrega i va oferir-li la secretaria general si s’afiliava al PSOE, ja que no s’acabaven de refiar de Felipe González. Davant d’aquest oferiment, sense perdre les bones formes, Pallach va ser rotund: «No puc! Jo soc català!». Ell reivindicava pel seu PSC-R l’estatus de la democràcia cristiana de Baviera –el CSU–, que actua amb una total independència dels seus homòlegs de la resta d’Estats federats d’Alemanya.
El III Congrés del PSC- R es va celebrar els dies 8 i 9 de gener de 1977 a Barcelona, a la sala d’actes del Col·legi d’Advocats. Pallach va ser elegit secretari general per unanimitat. En l’elecció dels 30 membres del Consell Polític es varen presentar dues llistes, la presentada per Pallach –que va obtenir un just 59% dels vots– no creient amb la possibilitat d’entesa amb l’altre PSC a causa dels enfrontaments i les ruptures del passat. En canvi, l’altra llista defensava una ràpida entesa i l’acord amb el PSC-Congrés. La possibilitat real d’una aliança electoral amb CDC i UCD els creava un cert malestar. Per altra banda, l’assistència de Matthöfer al congrés va causar sorpresa, ja que el PSOE preconitzava que les relacions internacionals dels socialistes espanyols havien de passar per ells.
La presència de Matthöfer anava més enllà d’una mostra d’amistat cap a Pallach, sinó que era la voluntat de comunicar personalment d’una manera definitiva el que feia ja temps que li demanaven: la integració en el PSOE, ja que aquest partit seria l’únic de l’Estat que rebria l’ajut de l’SPD. Aquesta situació deixava el PSC-R en una situació de gran debilitat econòmica per negociar amb altres partits catalans de cara a les pròximes eleccions. Pallach va morir la matinada del dia 11 de gener d’una crisi cardíaca.
Els fons alemanys
A l’entrevista, quan Jordi Pujol parla de la «deixa oculta», es refereix a l’episodi de Pallach i del PSC- R. Aleshores és interpel·lat per l’entrevistador preguntant-li què tenien a veure Pallach i la deixa. Pujol va respondre que «de fet, res», però que el cas li va fer veure que ell i CDC tampoc rebrien cap ajut internacional i el va conscienciar de treballar amb recursos econòmics propis, per no haver de dependre d’interessos polítics d’altres. Però hom opina que va haver de patir una supeditació –per cert, ben aprofitada–, a conveniències financeres alienes. Encara que la finalitat de la deixa no era aquesta, en cas de necessitat, la podia haver utilitzat de la mateixa manera que els fons alemanys varen arribar a Espanya d’una manera no legal en aquelles èpoques.
No va fer falta, ja que la resposta popular i d’alguns grups econòmics va ser molt positiva i la deixa va quedar allà sense tocar. Finalment, a les eleccions del 15 de juny de 1977, es varen presentar en coalició la CDC de Jordi Pujol, l’EDC de Ramon Trias Fargas, el PSC-R de Josep Verde i Aldea, substituint Josep Pallach, i el Front Nacional de Catalunya de Joan Cornudella, amb la denominació de Pacte Democràtic, després de no reeixir l’intent del «Front d’Esquerres». Amb Josep Pallach, el panorama polític català d’aquells primers moments democràtics, hauria estat ben diferent del que vàrem poder veure i, amb tota seguretat, per bé.
