Nascuda a Figueres el 1929, Maria Dolors Godoy Rotllens quan es va casar es va traslladar a Cassà de la Selva on encara viu. Ella, però, es declara empordanesa. També una persona molt activa, enamorada de l’escriptura. Ara acaba de publicar i presentar el segon recull de relats 'Entre el somni i la vigília' i el poemari 'Versant sentiments' (Edicions Forment). Als 92 anys, l'escriptora no perd ni les ganes de viure, ni d’escriure, ni somriure. El seu esperit obert i creatiu és envejable. La prova, aquests dos nous llibres que va presentar fa uns dies amb la seva neboda Lourdes Godoy, a la biblioteca de Figueres.

Aquests dos llibres no són els primers que publica.

No. Fa uns anys vaig publicar Roselles vermelles dedicat als fets de la batalla de l’Ebre perquè el meu germà gran, amb 19 anys, va morir-hi. A la mort del meu pare, els meus nebots em van entregar el diari de campanya del meu germà. Jo tenia totes les cartes que li va escriure el meu pare i les que havíem rebut. Com vam viure la guerra civil molt en directe al ser una família destacada catòlicament a Figueres, ens havien perseguit, ens van prendre la casa, vam anar refugiats a Camallera, el meu pare a la presó... Vaig escriure aquell llibre després de visitar amb la meva filla tots els llocs on havia passat la mort del meu germà.

Com es va conservar el diari?

Molts companys d’ell van recollir coses seves com ara el rellotge i el páter les va entregar al pare.

En recorda res d’aquells temps?

Jo tenia set anys quan va esclatar la guerra. En tinc un record molt viu. Al ser fets que sobrepassen allò normal, suposo que per això queden molt més gravats. Com sempre m’ha agradat escriure, sobre el paper els he anat recordant i revivint.

Com li neix aquesta relació amb l’escriptura?

La primera poesia la vaig escriure als 12 anys, encara la tinc. Quan anava a col·legi, allò que m’apassionava eren les redaccions, disfrutava escrivint. Per la meva família era molt important. La meva mare, nascuda el 1895, va ser de les poques dones que tenia una titulació universitària. Tant ella com el meu pare em donaven molt de suport per aquestes coses. Amb el meu pare, per exemple, ens escrivíem cartes i sempre volia que li expliqués coses de viatges imaginaris.

D’adulta va seguir, així.

Sí, però sense publicar. A Cassà de la Selva, on vaig anar a viure al casar-me als 24 anys, hi tenim la revista Llum i guia. Al principi ja em van demanar una col·laboració i sempre hi vaig estar escrivint. Primer poesia, després crònica de viatges, també entrevistes. Des del 2001 cada mes hi tinc la meva pàgina, aquestes narracions curtes de les que ara he publicat un segon volum amb vint-i-cinc relats. En total en tinc unes tres-centes, de narracions.

Caram, en són unes quantes.

Tinc molta imaginació. A vegades soc al llit de nit i m’he hagut d’aixecar perquè m’ha vingut un rampell i per no oblidar-lo...

Com definiria els seus relats?

Vulguis o no, sempre se m’hi escapa alguna vivència meva i encara que ho disfressis, sempre hi ha coses que has viscut, t’han explicat o records que tens.

Què significa escriure per vostè?

Per mi és vida. Molts cops em pregunten com he arribat tan bé a l’edat que tinc. Escriure és la meva teràpia. Fins i tot he tingut alguns premis, no d’aquests importants per sortir als diaris. Això sí, m’agrada molt aprendre. Amb aquest afany em vaig treure el títol de professora d’esperanto i vaig guanyar, a Sicília, un premi de poesia d’esperanto.

A banda d’escriure, a què es va dedicar?

En set anys vaig tenir cinc fills. Així que d’ocupada n’estava. Però quan van començar a ser grans, vaig veure que això de mestressa de casa no anava amb mi, que havia de fer alguna cosa més. Així em vaig voler treure el carnet de conduir i m’enduia la cabassa del més petit darrere quan anava a fer pràctiques. Quan vaig tenir-lo, li vaig dir al director de l’escola si podia donar classes de teòrica. Em va dir que sí i després ja vaig voler treure’m el títol de professora d’autoescola. Vaig ser la primera dona de les comarques gironines. El més divertit va ser quan vaig anar a Madrid a treure-me’l. Érem quatre homes i jo i vaig ser l’única que vaig aprovar a la primera. Estava satisfeta. Vaig fer de professora durant dinou anys.

Crec que també es va comprometre en política.

Sí, em vaig presentar a les primeres eleccions municipals de la democràcia i vaig sortir alcaldessa de Cassà de la Selva. Ho vaig ser quatre anys, per ara l’única. Jo tenia ganes de fer i de trencar barreres. Així, a totes les associacions que m’han demanat participar sempre ho he fet per demostrar que les dones podem ser per tot.

Quan vivia a Figueres també feia teatre.

Vaig començar fent d’angelet als pastorets. Després amb Acció Catòlica vam fer teatre noies soles perquè no podíem actuar amb els nois. Fins i tot vaig escriure una obra de teatre perquè ens faltaven obres. En feia moltes de Folch i Torres per poder-me disfressar de noi. Recordo la primera obra que vam fer homes i dones junts a La Cate. Quan em vaig prometre, per casar-me, vaig fer l’última allà.

Quin és el secret d’aquest esperit tan vital?

Crec que és una cosa genètica. La mare va morir amb 103 anys i jo he conegut l’avi i el besavi, amb més de 90 anys. També la il·lusió per fer coses i una família fantàstica.