Fa cinc anys, Pep Lladó va apostar per fer el camí en solitari després de formar part d'Ai, ai, ai durant un quart de segle o acompanyar al piano al gran Gato Pérez. Dissabte presenta el nou disc Les petites certeses al CuARTelillo del Port de la Selva.

Pep Lladó es confessa un enamorat de l’Empordà i, sobretot, de Selva de Mar i la Fonda Felip, un «racó preciós on encara es troba el regust d’aquella Costa Brava d’abans». Potser per això, en aquest nou disc que ara presenta ha inclòs la cançó Selva.

Com ha sorgit l’oportunitat d’actuar al Port de la Selva?

Va venir just per aquesta cançó, Selva. Saki Guillem la va escoltar i em va convidar al CuARTelillo per explicar el que em vingués de gust.

Què serà, exactament?

Doncs, entre concert i xerrada per parlar del nou disc, de com ha estat el seu procés de creació. Malgrat fa molts anys que porti dins la música, això és nou per mi. En fa cinc que visc la música com a cantautor. Jo sempre em posava al servei d’altres artistes, he treballat com a productor i altres feines i ara m’he decidit a explicar les meves pròpies aventures i cabòries. Posar-te en un escenari, explicar les teves coses i veure que ressonen en altres persones, és meravellós, m’agrada molt.

Just abans del disc va publicar un llibre, Compondre cançons per dialogar amb el teu món. Tenen punts de confluència?

En aquell moment de la meva vida vaig reflexionar molt sobre el fet de compondre cançons, què significa per mi, què m’hi aboca i què m’hi aporta, perquè ho faig en realitat. La conclusió va ser que ho feia per explicar-me a mi i a les coses que em passen, per ajudar-me a entendre el món que m’envolta i em passa a la vida. Al fer Les petites certeses em vaig adonar que, en realitat, jo navegava per un mar d’incerteses. En aquell moment, moltes de les que havien estat certeses sòlides em venia de gust posar-les en dubte i replantejar-me-les des del principi. Així que, més aviat, tinc més dubtes que certeses però cada una de les cançons del disc m’han portat a un lloc sòlid on agafar-me, a una sèrie de pensaments i emocions amb les que em sento realment identificat i em veig en cor de signar-les com a meves i mostrar-les als demés.

Una de les cançons, Respirar, convida al relaxament.

És la més tranquil·la del disc, només instrumentada a piano i veu. Evoca la sensació de deixar-se anar, només pensar en respirar i oblidar-se d’un mateix i de sentir la companyia d’una altra persona respirant al teu costat i deixar existir, simplement.

La resta encomana moviment nascut de la fusió de ritmes com la rumba, el jazz o la cançó francesa.

És el meu passat rumbero. La rumba és el meu punt de partida formal, però intento anar tan lluny com puc amb altres influències.

Són les fusions les que potser fan néixer coses noves?

Exacte. Totes les opcions són respectables però a mi m’agrada barrejar perquè jo també em sento una barreja de coses que m’han anat arribant, influint i han anat formant la meva manera de ser.