Anna Sahun ha rebut el premi Butaca a millor actriu de repartiment pels papers que interpreta a l'adaptació teatral de Clàudia Cedó sobre el llibre Canto jo i la muntanya balla d'Irene Solà. En aquesta entrevista, la intèrpret desgrana els perquès de l'atracció generada per aquesta obra que aquest dissabte, a les 20 hores, es representa al Teatre El Jardí de Figueres. Anna Sahun és planera, oberta, diu les coses pel seu nom sense amagar les seves conviccions.

Felicitats pel premi que se suma als altres set que ha rebut l’obra.

És meravellós però m’ha aclaparat molt tants premis.

Per què creu ha seduït tant aquesta adaptació teatral?

Són un cúmul de coses, és una experiència molt completa. Primer que la novel·la d’Irene Solà a qui agrada, agrada molt. Altres no hi han acabat d’entrar per aquesta cosa que no saps ben bé qui et parla. En teatre sí que ho veus. Apareix el gos, que és el titella, o parla un cabirol, dins una bossa, a punt de néixer. L’adaptació té molt més d’estètic barrejat amb aquesta poesia, aquest llenguatge de l’autora, que és molt atractiu. Estem molt poc acostumats a aquesta barreja poètica en escena i que, a més, hi hagi un punt de dramatúrgia en una història humana amb la que també t’identifiques.

També ajuda la música composta per Judith Nedermann?

Sí, és essencial dins l’obra. Té especial cura d’aquesta essència i llenguatge poètic i tradicional, barrejat amb aquesta cosa tel·lúrica de la que parla la novel·la.

El joc escenogràfic és important.

En un temps en que totes les escenografies volen demostrar qui té més recursos i fa filigranes, tornar a una essència tan pura com és fent veure que això és això i després que és allò, és el joc principal del teatre. També hi ha tot l’ambient sonor fet per Joan Gorro amb la natura sempre present. Sents la muntanya, els animalons, la barreja de la música, la història humana que hi ha entremig molt potent. Com a espectador t’entra, no des de la part intel·lectual, sinó més emocional, és un deixar-se portar i jugar a entrar dins aquest món oníric, gairebé màgic i alhora tan terrenal.

Fent-la a l’italiana, perd?

Hi ha gent que diu que guanya. La màgia de la Biblioteca de Catalunya no s’ha perdut perquè hi ha un ciclorama que juga amb colors diferents i vídeos i tota la teva atenció es focalitza en escena. A la Biblioteca tenies espectadors a banda i banda i al parlar havies d’anar girant la cara i, en algun moment, el públic deixava de ser el receptor directe de l’actor. Aquí no, perquè és a una sola banda.   

Què va pensar quan li van oferir participar? Havia llegit el llibre?

No, i quan em va trucar Guillem Albà ho vaig fer en dos dies i em va encantar. Vaig pensar que era una proposta molt boja però molt interessant. Qualsevol altra actriu ho hauria fet igual de bé i em sento afortunada de formar part de l’equip. D’entrada no sabia ni quins papers faria. Amb l’adaptació tot va començar a prendre forma, amb els assajos es van anar retocant coses perquè tot no hi podia sortir. Hi va haver molta creació. L’espectacle ha anat creixent gràcies a la unió entre nosaltres i el bon rotllo que ha anat traspuant en escena.

Amb aquesta adaptació teatral es demostra que la literatura catalana actual també pot pujar a un escenari.

I tant, i això hauria de passar més. Adaptar una novel·la és realment difícil i amb aquest llenguatge que hem utilitzat és una proposta molt més engrescadora. Que hi hagués més dramaturgs catalans que apostessin pel teatre d’aquí i no intentar agafar obres de Shakespeare, que no és de la nostra cultura. Escrivint coses d’ara que ens connecten amb les nostres tradicions o maneres de fer. Com si no hi hagués res a dir avui en dia. Parlem de les coses que ens passen com feien els grecs, i de com som. Com més local ho facis, més internacional serà. A vegades ens infravalorem enlluernant-nos en el fora i per arribar no sé on i fer-ho en castellà perquè anar més lluny.

I si aquesta obra teatral es fa a Madrid...

A mi el que em sap greu és que s’hagi de traduïr. Si ens venen aquí òperes italianes amb subtítols, nosaltres no podem anar aquí al costat a fer-ho en català? Que no és una llengua oficial de l’Estat espanyol? Com també m’encantaria que ens convidessin una setmana a París per fer-la en català. Per què ho he de fer en francès? Si la història passa al Pirineu, si vols sentir aquell món, ho has de fer tal com parlen allà. Els actors som veritat absoluta en la nostra pròpia llengua. En les altres fem el que podem, és doble mentida, et sents fals.