Per celebrar la inauguració de la torre dedicada a la Mare de Déu a la Sagrada Família, Marc Timón ha escrit i compost Magnificat que estrena el 8 de desembre vinent. És una obra gaudiana, espiritual i alhora grandiloqüent i èpica pensada per a un gran cor -l'Orfeó Català-, ensemble de metall, orgue i percussió.

Marc Timón confessa que, en moments de molts encàrrecs i concerts com el que viu ara, ha de mantenir «l’estrès i l’ansietat a ratlla i no pensar-hi gaire». El premi és, diu, el dia de l’estrena. Ho serà també el 8 de desembre quan presenti oficialment el seu Magnificat a la Sagrada Família, un espai on mai ha dirigit, però sí actuat com a solista amb la cobla Sant Jordi.

Fa mig any que treballa en aquest Magnificat.

Sí. Una cosa és la composició en si, quan t’asseus davant la partitura i l’escrius i la instrumentes, i l’altra és trobar la idea, bastir-la, crear davant el piano per resoldre l’encàrrec fet. En aquest cas, una obra dedicada a la inauguració de la torre de la Mare de Déu.

Què va pensar en rebre’l?

Em va fer molta il·lusió perquè la Sagrada Família és un lloc emblemàtic. Més enllà de l’estètica, és un temple pensat per Gaudí amb el seu concepte de la religió, de l’ésser humà i de la ciència. Estrenar aquí és un regal. Dirigir serà màgic perquè la Sagrada Família té tota una mística.

S’ha sentit condicionat?

Sempre hi ha condicionants. Quan em demanen fer una obra dedicada a la Mare de Déu decideixo fer un magnificat, un text que em donava molt de joc per fer l’obra èpica que he fet. En qüestions més pràctiques, l’espai físic té una reverberació molt llarga que afecta la composició. El darrer punt és que havia de fer una obra de celebració, com un himne.

Ha explicat que és una peça molt gaudiniana. En quin sentit?

Pel que fa a diferents aspectes. Un d’aquests és la monumentalitat. Havia de fer una obra que estigués a l’alçada del temple perquè més enllà de les seves formes és exageració, és una concepció molt èpica de l’espai. Per una altra banda, he mirat de reflectir tots els dibuixos i complexitat de formes que planteja Gaudí a escala musical.

Pot descriure’m com és l’obra?

Té un inici tempestuós que continua amb un passatge de pregària, i a continuació, la Mare de Déu i el concepte de fe, en la part central, a través del cor dividit a setze veus, s’entrellacen amb l’ideal d’eternitat. En aquests compassos, la remor d’un bosc d’arbres de pedra ens proposa una natura mística, en què ornament és estructura i estructura és ornament. Aquest passatge de devoció íntima obre pas a un final èpic, una apoteosi de joia i de llum propera a l’èxtasi. Un nou far a la ciutat que esclata a les altures.

Un cor dividit en setze veus?

Normalment es canta a quatre veus. Fer-ho a setze vol dir que els cantaires de l’Orfeó Català cantaran quatre vegades més de línies del que solen cantar. És un suggeriment que fa la pròpia arquitectura de la Sagrada Família. Tenir-los a ells és un luxe no només per la qualitat sinó per la potència.

Hi serà Juan de la Rubia.

És fantàstic perquè la part d’orgue que he escrit no és usual i, fins i tot, hi ha un tros jazzístic i amb un punt cinematogràfic. Estic molt content que sigui ell perquè és qui pot entendre aquesta concepció que he fet.

Hi ha un ensemble de metall.

Sí, quatre trompetes, quatre trompes, més trombons i tuba. Són músics molt bons. Dotze instruments de metall d’aquest nivell petaran molt. A més a més, hi ha tres percussionistes que donaran un punt molt potent a l’obra.

Què els fa ser bons músics?

Hi ha moltes maneres de tocar una mateixa música. Sempre he confiat molt en aquell músic que és artista que, a part de ser un picapedrer que pot tocar les notes que li escric, té l’art i l’habilitat d’entendre de què va l’obra, que quan toca la seva línia individual sumi cap a l’essència buscada.

És l’obra més complexa que ha creat fins al moment?

Segurament és de les més grandiloqüents, místiques i espirituals, una obra que barreja molt aquests elements que poden semblar contraposats: religiositat i mística amb grandiositat i èpica. Musicalment, es tracta d’una obra molt exigent per a tots. La torre s’hi veu reflectida explícitament, des dels fonaments més greus a les veus de la tuba, el timbal i els pedals de l’orgue fins a l’estel que la corona, al registre extrem de trompetes, sopranos, tenors i glockenspiel. Aquesta orquestració i instrumentació ambicioses impliquen un joc constant d’extrems, en què el cor té un paper cabdal.

Quina durada té?

Deu minuts i es tornarà a interpretar en el concert de Sant Esteve al Palau de la Música. Canviarà molt, però, perquè jo he concebut la Sagrada Família com un instrument més que modifica tots els altres que sonen, un actor més i un actor principal. Tots estan condicionats pel timbre i la reverberació que els dona el temple.

Té més projectes en marxa?

Estic fent la música de dues pel·lícules i dos discos meus que porten molta feina. També acabo de compondre el nou espectacle de Música per a Nadons del Palau de la Música que s’estrenarà l’any vinent. I estic començant a assajar un musical que estrenaré a Barcelona a finals de desembre. A més estic fent la producció del concert Disney Simfonic que dirigiré el gener, entre altres.

És tot allò que ningú veu.

I ningú imagina. Pel que fa a les hores és una dedicació molt exagerada, unes catorze o quinze al dia. També mental. Molts dies, tot això em faria deixar-ho, però em sabria greu en aquest punt.