«I tu d’on ets?» Aquesta pregunta que sembla banal, no ho és tant quan qui la rep, tot i haver nascut aquí, copsa que els altres ni el veuen ni semblen haver-lo acceptat com a tal. La qüestió els genera un conflicte identitari i inseguretat. La dramaturga figuerenca Helena Tornero també se la va fer a si mateixa i així va néixer Nosaltres (A nosotros nos daba igual), obra que s’ha vist a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya i abans a Madrid. La peça es descriu com un viatge a la memòria, als orígens, un viatge d’aprenentatge i de pèrdua de la innocència narrat en primera persona per cinc personatges que Tornero ha construït partint d’una ficció inspirada en vivències reals i presentada, sota la direcció de Ricard Soler, com un fals documental.
Molt sovint, el teatre de Tornero indaga en problemàtiques que ens interpel·len com a membres d’aquesta societat. A Nosaltres, la dramaturga ha fixat la mirada en la realitat que viuen la generació dels fills d’emigrants –bona part dels quals han nascut aquí i hi han crescut– per explorar el concepte «d’identitat». «És com si fóssim encara una societat homogènia on hi hagués un perfil del qual vol dir ser català», diu Tornero, «quan la realitat és que la societat és molt més diversa i exclou molt sovint totes aquelles persones que no entren en un determinat perfil».
Nosaltres (A nosotros nos daba igual) es presenta com cinc històries de cinc personatges. Cadascun d’ells i elles marxa al país d’origen dels seus pares. Aquest viatge els genera a tots una profunda reflexió que ajuda a copsar «les moltes maneres de viure aquesta identitat». Són cinc relats que exposen també els motius dels pares per migrar, també diversos, i com l’afecció amb aquell país canvia depenent del motiu que els ha fet allunyar-se’n. «És molt diferent marxar perquè en aquell país hi ha una dictadura que si ho fas per temes econòmics», afirma rotunda Tornero.
La dramaturga entén que aquest debat que ella ha abordat ara fa anys que es planteja a altres països com França amb un passat de migracions molt més dilatat i consolidat. A casa nostra, diu, aquesta diversitat no queda massa representada i potser per això «li genera a la gent una il·lusió o sensació que la societat és d’una manera quan és molt més diversa». També és del parer que molt sovint l’exclusió es fa inconscientment, potser sense voluntat d’ofendre, amb l’ús del llenguatge mateix. Ser-ne conscient, doncs, és un primer pas pel canvi.
Helena Tornero es va plantejar el procés de creació diferent del d’altres ocasions. Així va voler conèixer primer als actors escollits, en aquest cas Nacho Almeida, Neus Ballbé, Tamara Ndong Bielo, María Ramos i Junyi Sun. «No vaig treballar a partir de cap història personal, però sí que vaig investigar en els seus relats», afirma. Més tard va confrontar el seu text amb els actors, que havien de posar-se a la pell dels personatges, per copsar també les seves mirades i «recollir-les».
Fer autocrítica
Quelcom del que se sent molt satisfeta l’autora és del debat que està generant l’obra entre els espectadors que l’han anat a veure. Un debat que també ha arribat als actors que l’escenifiquen. «La finalitat del teatre és posar temes sobre la taula, encara que sigui de forma entretinguda, i que la gent reflexioni i faci autocrítica», admet. Per potenciar-ho encara més, l’obra ha entrat dins el programa Llegir el Teatre, cosa que suposa que es llegeixi a totes les biblioteques de Catalunya adherides. De fet, està previst que l’autora visiti la de Figueres el dissabte 20 de novembre per parlar-ne. No és la primera vegada que es generen aquests debats sobre les seves creacions a la ciutat. També ho va fer amb l’obra El futur, una altra producció del Teatre Nacional de Catalunya.
