«Quan vaig conèixer l’Empordà me’n vaig enamorar», confessa l’enginyer de camins, canals i ports Ramon Galimany Vila (1941). Ho fa durant una llarga xerrada que mantenim a casa seva, a Figueres, al costat d’una de les seves dues filles, la Núria, durant la qual em desvetlla el seu vessant més humanista. Em parla de l’existència, de la seva vida, de la infància, la família i de la seva trajectòria professional que va realitzar sempre amb gran responsabilitat i de forma incorruptible durant més de quaranta anys. La conversa coincideix amb l’ingrés recent del fons Galimany a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà, uns seixanta metres lineals de documentació i quasi mig miler de projectes. Alguns d’aquests són obres d’infraestructures públiques que han marcat l’evolució de la comarca dels anys 70 fins ara.
Als seus 80 anys, el pensament de Ramon Galimany conté una vena filosòfica i poètica: «Segur que tot té un inici i un final i aquest pot ser alegre, cal gaudir del que tens, de l’existència». El més important, per ell, es condensa en l’empremta que es deixa, en el que ha fet amb el temps atorgat: «Família, treball, estudi».
Ramon Galimany va néixer al carrer Urgell, 131, principal tercera, de Barcelona. «Aquell era el meu poble petit», assegura. Aquella escala i tots els inquilins, i per extensió el barri de les Corts-Eixample, li van obrir la mirada al món. D’aquell pis, on vivien de lloguer amb l’àvia, en preserva unes rajoles. Quan ell neix, feia dos anys que la guerra civil s’havia acabat i les ferides encara eren ben obertes, malgrat que la família no va patir cap pèrdua. Ramon Galimany conserva records ben vius de la infància, com quan acompanyava al pare al magatzem de roba blanca que tenia amb un soci. Als 6 anys va entrar a estudiar al col·legi Lope de Vega on hi havia professors de matemàtiques excel·lents. «Vaig veure que els números eren el meu fort però que la lletra era molt important», assegura. Sempre era el primer de la classe i li agradava ser-ho sense afany competitiu: «Aprofitava les habilitats que tenia, l’actitud era important».
Per mitjà del seu cosí Lluís, que era enginyer, als 15 anys va entrar a treballar a l’empresa que fabricava i reparava els autobusos, tramvies i troleibusos de Barcelona. Compaginava la feina -vuit hores al dia- amb els estudis, al vespre, de pèrit industrial. En acabar la formació, el 1962, va seguir a l’empresa, ara responsabilitzant-se de la logística. «Em van fer molta confiança i jo vaig fer per ells tot el que podia i més», diu. També quan deixaren de fabricar tramvies i autobusos per fer motos. «Allà vaig descobrir què érem capaços de fer si tots ens posàvem a l’una i teníem els mitjans necessaris». Hi va treballar divuit anys.
Quan ja s’havia casat amb Joaquima Granés Castellà, de Vilamacolum, modista de professió, el 1965, va decidir estudiar la carrera d’enginyer de camins, canals i ports. Va animar-lo el seu cunyat Jaume, «un fora de sèrie en el coneixement dels terrenys», perquè treballessin junts. Els estudis d’enginyeria de camins, però, només es feien a Madrid i allà va anar tota la família. «Cada any hi entraven dos mil i només en sortien dinou, però ja no podíem tornar enrere». Galimany no es desanimà ni al no trobar feina com a pèrit. Així tota l’economia familiar va recaure en la Quimeta que «cosia com una boja i jo l’ajudava com podia fent valdre el seu treball artesà». Ramon Galimany va acabar la carrera el 1974 amb notes excel·lents, fruit de molt esforç. Va ser el 14è de la seva promoció.
«El que em comprometo ho compleixo», diu. Durant dos anys -«que en van semblar deu»- va treballar amb el seu cunyat. Tot seguit, va incorporar-se a Materiales y Tubos Bonna de Barcelona que tenia obres per tot l’Estat. S’hi va estar dos anys més i aleshores es va posar a treballar entre l’Empordà i Barcelona. Es movia sempre amb un Simca 1200 marró.
Des del 1982, a Figueres va tenir despatx propi (ECUA) i, des d’aquí, va desplegar una intensa activitat sempre marcada «per un codi ètic propi basat en el respecte i la responsabilitat» i bevent de la seva gran capacitat d’observació. La majoria de la seva obra és pública, en concret, projectes municipals. El catàleg va des d’urbanitzacions, millores de nuclis antics, pacificació de trànsit, sostenibilitat ambiental, restauració de patrimoni, equipaments esportius, dipòsits d’aigua potable i xarxa d’abastament en alta, rotondes, cementiris i obres singulars. També va guanyar el premi al concurs d’idees pel desenvolupament de l’àrea de l’estació de Renfe a Figueres, el 1996.
L’urbanisme, la base de tot
A Ramon Galimany li agradava crear projectes que fossin útils: «Vaig veure que la base de tot era l’urbanisme i, sobretot, gestionar bé els recursos». Treballava amb visió de futur, de forma discreta, i comprenia que calia ser respectuós amb l’entorn. «No podem agredir el medi, no podem ser extractius», explica. Calia adaptar-se a les necessitats, fer-ho seriosament i no deixar-se temptar per la corrupció, a la que feia orelles sordes. Entre els seus projectes destaca el de la Ronda Industrial Sud de Figueres on va ser capaç d’arribar a consensos inimaginables. Van caldre anys i superar situacions difícils com enderrocs de cases particulars. Allò afectava les persones i Ramon Galimany tenia la sensibilitat per reconèixer-ho. Una sensibilitat que, des que es va jubilar, bolca a través de l’escriptura poètica.
Joaquima Granés, la Quimeta, ha estat un dels principals motors de la seva vida
A Joaquima Granés, filla de Vilamacolum, la va conèixer a Barcelona, al club Marina. Era el 18 de juliol de 1959. Aquell dia plovia i feia molta calor. En Ramon suava molt perquè duia l’únic vestit «bo» que tenia i aquest era d’hivern. Això no va ser impediment perquè Joaquima li demanés de ballar. Així va començar la seva història junts. Es van casar el 1965. Van trobar un pis a l’Eixample a bon preu perquè tenia una habitació enfonsada. El van arreglar i s’hi establiren. Joaquima o Quimeta, com tothom la coneix, era una modista excepcional -«una artista, una artesana»- i aviat va fer clientes a l’escala. També quan van instal·lar-se a Madrid on va sostenir la família cosint mentre el seu home estudiava la carrera. Anys més tard, a Barcelona treballaria per als magatzems Santa Eulàlia d’alta costura, al Passeig de Gràcia.
