Sona, enregistrat, un Capricho de Paganini interpretat pel mestre Gonçal Comellas i al Cercle Sport Figuerenc es fa un silenci absolut. El grau de dificultat de la interpretació és tal que, fins i tot, un profà de la matèria ho percep. Comellas escolta atentament la seva pròpia interpretació i rep l’escalf dels assistents a la presentació del llibre que ressegueix detalladament la seva vida, Gonçal Comellas. La integritat musical d’un violinista de referència, escrit pel músic i professor Lluís Brugués i publicat per Brau. L’acte, celebrat la setmana passada, el condueix l’arxivera i historiadora de l’art Inés Padrosa, que no dubta a augurar que aquest llibre, «fet amb constància, mètode, generositat i il·lusió, serà un referent per a la comarca, ja que és un treball magnífic, un preciós regal sobre un empordanès universal».

Fa uns quants anys, Josep Maria Gironella va qualificar Gonçal Comellas com el violinista que «modela les cordes amb l’ànima». El cert és que els èxits conreats per aquest músic, nascut a Avinyonet de Puigventós el 1945, van dur-lo a actuar arreu del món i a treballar estretament amb noms referents com el també violinista Yehudi Menuhin, amb qui va mantenir una estreta amistat i de qui va aprendre molt. Però a banda de la seva faceta com a concertino, que va aturar a contracor per un problema en un dit, també va desenvolupar-se com a director d’orquestra, impulsant nombroses formacions, i com a pedagog, sobretot al Conservatori del Liceu on restà vinculat durant quasi vint anys. Durant l’acte, dues alumnes seves van interpretar emocionades un parell de peces.

El treball de Lluís Brugués està escrit de forma amena i «rigorosa», segons Padrosa tot afegint com «destil·la un profund coneixement musical». El volum ha begut dels records del mateix Comellas, amb qui Brugués ha mantingut nombroses converses; de l’arxiu familiar i dels fons de divuit institucions. El llibre ressegueix els orígens de la nissaga Comellas, allà l’any 1209, i narra com el violinista, que no procedia de cap família de músics, va rebre el suport absolut dels pares. La formació la va iniciar a Figueres de la mà de Florenci Mauné, «un gran músic i persona». Després d’ell vindria Úrsula Sans i Oriol, Ursulita, com la coneixia tothom, qui va enviar-lo a estudiar, al cap de poc, cap a Barcelona. Ho va fer gràcies a beques i amb el millor mestre d’aquells temps, Joan Massià. Gonçal Comellas tenia només 12 anys. A aquesta curta edat agafava la bicicleta des d’Avinyonet fins a Figueres i anava i tornava en tren tot sol a la capital. S’asseia sempre, seguint els consells del pare, en el mateix vagó i departament on anaven els recaders que, amb el temps, «ja em coneixien i em feien sentir més resguardat». Com solia arribar molt tard, sovint, els dies que feia molt fred o tramuntana, es quedava a dormir a casa de Margarita Massot.

Relació amb Figueres

Figueres pren molt protagonisme en aquest llibre, ja que hi va jugar un paper destacat en la vida del músic. De fet, aquí és on Comellas va sentir el seu primer concert a càrrec d’una orquestra de cambra d’Hamburg. La interpretació del violinista del Concert en La Major de Mozart el va meravellar, reconegué. També es relacionà amb persones «que sempre tindré en la memòria i que em van procurar un ambient musical on em sentia molt bé» com Joaquim Fort, Alexandre Deulofeu, el senyor Romero, el doctor Puig, entre altres. Amb la gran majoria d’ells havia tocat.

El 1967 Gonçal Comellas va aconseguir la plaça de concertino a l’Orquestra Ciutat de Barcelona que va enllaçar amb una gira per l’Amèrica del Sud. Aquesta és una de les vint-i-dues formacions de les quals va formar part. Posteriorment també va dirigir brillantment l’Orquestra Catalana de Cambra, l’Orquestra de Cambra Reina Sofia, l’Orquestra de Cambra del Palau de la Música o l’Orquestra Unesco Barcelona. A més a més, va ser mereixedor de nombrosos premis, entre ells el prestigiós Carl Flesh del 1972. Durant l’acte, també es va recordar el ressò que va tenir la compra d’un Guarnerius (1708) i com, fins i tot, s’impulsà una subscripció popular a Figueres per avalar-lo.

Del ritme accelerat de Deulofeu a les paraules de Pau Casals

En una vida tan prolífica com la de Gonçal Comellas és inevitable que s’acumulin les anècdotes. Durant la presentació del llibre, el músic en va rescatar unes quantes, entre elles moltes vinculades amb l’historiador i farmacèutic Alexandre Deulofeu. La primera com aquest, per sobreviure a l’exili, es dedicà a tocar el violí amb una troupe de circ. La seva manera de tocar a un ritme accelerat, que va mantenir posteriorment, va provocar un incident i va obligar-lo a abandonar el grup. També es va fer esment de la trobada del músic amb el violoncel·lista Pau Casals, el 1971, a Puerto Rico. «La seva vídua va dir-me, fa poc temps, que el recordava com un noi molt tímid que quasi no parlava i que no va voler tocar el violí davant seu», va explicar Brugués. Comellas replicà que ell havia anat allà «a escoltar» el mestre.