Fa pocs dies, a la Ruta de l’Art de Castelló d’Empúries, Natalie Staniforth va exposar alguns dels seus darrers treballs, entre ells figures de petites dimensions en moviment nascudes després de contemplar al Ballet de Barcelona al Festival de Peralada. Aquesta escultora britànica, nascuda en un petit poble al sud de Londres i que viu i té taller a Roses des del 2004, crea obres de gran delicadesa amb les que explora, a través de la figuració, els enigmes que ens fan humans i també la bellesa colpidora de la natura. «Vull emocionar, provocar petites reaccions perquè impactar és fàcil, però tocar algú amb suavitat és molt més difícil», afirma.
Fent un salt enrere, Natalie Staniforth rememora la vocació artística del seu avi. «Ell, però, dibuixava», matisa. L’avi era del nord d’Anglaterra, una zona principalment industrial. «No crec que visqués de l’art ni que hagués tingut les possibilitats que he tingut jo», pensa Staniforth. Malgrat conèixer-lo ja amb les capacitats minvades, el recorda sempre dibuixant i pintant retrats. També diu haver tingut sort, ella, ja que els seus pares li van donar molta llibertat i suport en el seu camí artístic. Així, quan va decidir ingressar a l’Escola d’Art de Wimbledon per especialitzar-se en escultura pel cinema, el teatre i la televisió els va tenir al seu costat.
Allà, Staniforth va gaudir del privilegi d’aprendre al costat d’una de les companyes professionals del creador de titelles per televisió, Jim Hensen, de qui es confessa gran fan. Hensen és el pare dels Muppets o Teleñecos. Mentre ja treballava a Londres, als 23 anys, Staniforth va viatjar a Austràlia per ampliar la seva formació. Va coincidir just amb el rodatge de Matrix i tot i que no hi va treballar directament «hi havia molta feina per mi i cada setmana podia escollir el projecte que volia fent animació en 3D o anuncis». D’Austràlia va aterrar a Nova Zelanda on fent de cangur va conèixer al director d’art d’El senyor dels anells qui la va contractar unint-se a un destacat equip d’artesans i artistes. «Va ser fantàstic perquè vaig treballar amb els millors del món», diu. Entre aquests, els aclamats il·lustradors Alan Lee i John Howe que li passaven els seus dissenys perquè ella els convertís en realitat. «Tot era fet a mà», comenta. Entre les peces que porten el seu segell hi ha el bastó del mag Gandalf, la xemeneia de la casa dels hobbits o el cap del rei on mort Boromir. «La meva feina era entendre l’estil d’aquell món imaginat pels il·lustradors, plasmar la seva visió».
Tornant a Londres, Staniforth va treballar en la primera pel·lícula de la saga Harry Potter. «Després d’això pensava que ja havia aconseguit el treball dels meus somnis». Així no va voler entrar en una espiral competitiva i es va concentrar en l’escultura. Va ser el moment del trasllat a Roses, on els seus pares havien decidit jubilar-se. També ho va fer el seu germà que ara viu a la Garrotxa.
Des de l’Empordà, Staniforth continua treballant en l’escultura, principalment per encàrrec o exposant a través d’una galeria anglesa, tot compaginant l’art amb la família. Es dedica, sobretot, al retrat escultòric però també crea personatges o escenaris per companyies teatrals. Treballa tots els materials a excepció de la fusta i, fins i tot, participa en concursos a nivell mundial fent escultures amb gel i neu –va participar en la construcció de l’Hotel de glace, a prop de Quebec– o amb pedra. A França, hi exhibeix grans escultures. També ha participat en simposis a França i Rússia on els organitzadors paguen a un gran nombre d’artistes per treballar durant unes setmanes i quedar-se l’obra. «Es una manera de comprar obra pública molt barata», apunta, una idea que li agradaria importar a Roses.
Admet no saber dibuixar ni pintar i que inicia una peça treballant-la en fang. Hi juguen un paper destacat les fotografies –el seu estil és molt realista– i les matemàtiques. Els seus fills solen ser models habituals. Staniforth explica que, a banda de la figura humana, també li interessen els animals i està decidida a guanyar un premi molt prestigiós a Anglaterra especialitzat en animals salvatges per aconseguir més projecció.
Guanyar-se la vida amb l’escultura des de Roses no és fàcil. Però a Staniforth li compensa el gaudi de la llum empordanesa i la qualitat de vida que té. «Estic molt agraïda de viure-hi». L’escultura la combina, a més, oferint classes d’anglès. Aquesta faceta li aporta «un equilibri». «L’art és molt solitari, sempre et trobes en el teu món, i fent classes estàs pels altres, escoltant-los, intentant saber què necessiten, és molt sa». Ensenyar anglès també li ha permès guanyar amistats i connectar-se amb aquest territori del qual es confessa enamorada.
