Figueres no és "de les places" que més visiten i, per això Enric Blasi reconeix que estan contents de venir dissabte a La Cate (a les 18h) amb la darrera producció de la companyia La Baldufa, La faula de l'esquirol. Es tracta d'un espectacle sense text, amb una dramatúrgia molt sòlida i música en directe que parla de la diferència i el mestissatge.

L’any passat van rebre el Premio Nacional de Artes Escénicas para la Infancia y Juventud del Ministerio de Cultura. Va ser, admet Enric Blasi, tota una sorpresa, però també una manera de reconèixer-los el quart de segle de vida d’una companyia lleidatana dedicada en cor i ànima a crear «universos de gran riquesa poètica i visual».

Quina alegria de premi.

Sí, i qui ho rep no s’ho espera gens, perquè tot funciona com molt en secret, no hi ha nominacions. El premi, a més, és la confirmació d’un prestigi que al final intueixes. Ets una companyia que vas treballant, que el públic t’estima i tens una relació amb molts professionals diferents i el premi t’ho confirma. Malgrat que tots els premis també tenen un punt de subjectiu i d’injust. En un món ideal votaríem per suprimir-los, perquè al final, en una fira, tenir o no tenir premi afecta molt a la sortida comercial d’un espectacle, i aquest acaba sent el mateix.

Venen a Figueres amb l’obra La faula de l’esquirol. Com és aquest muntatge?

El vam estrenar ara fa un any a Fira Manresa. És un espectacle sense text, amb música en directe que ens explica la història d’un eriçó i un esquirol, dos animals de races diferents i com han de conviure amb les dificultats que comporta tenir uns hàbits i uns comportaments diferents.

Tot explicat com una faula.

Sí, agafem el que eren històricament, històries protagonitzades per animals amb un intent de moral final per transmetre valors als nens i nenes, i en fem com una versió moderna amb el mateix objectiu de transmissió de valors com el respecte a la diferència i a conèixer diferents cultures.

Sense text, creu que és un hàndicap o el públic hi connecta bé?

Tot i no tenir text, l’espectacle té una dramatúrgia molt sòlida i s’entén tot perfectament. I nosaltres som de la filosofia que està bé que el públic rebi tipologies d’espectacles diferents. En el teatre gestual, ens hi trobem molt còmodes. Però és cert que a vegades una paraula et pot estalviar mil imatges, però nosaltres el que hem d’intentar és triar que les imatges siguin clares, perquè el que volem explicar i transmetre s’entengui.

Treballen molt l’espai escènic.

Tenim la sort que un dels membres de la companyia és llicenciat en Belles Arts. Hi ha com tres potes que diferencien els nostres espectacles. Un és que estèticament han de ser coherents, impactants i imponents. L’altre és que a escala dramatúrgica han d’estar ben construïts, si pot ser amb un rerefons social o que pugui interpel·lar el públic d’una manera o una altra i, finalment, que, òbviament, han d’entretenir.

Què entenem per entretenir?

Entretenir no vol dir riure, perquè pot ser un drama i entretenir. El públic ha de passar una bona estona veient els espectacles.

Les companyies que més treballen, viatgen i tenen públic són les familiars, el que falta és reconeixement

S’hi escolta música en directe.

Sí, és una de les seves particularitats i no ho havíem fet mai.

Destaca un arbre sorprenent.

Que recorda un piano de cua, és molt suggeridor. I el pianista és el mestre de cerimònies i és com qui porta la batuta de l’espectacle.

Es crea interacció amb la platea?

No, no es trenca la quarta paret.

Un moment de l'espectacle 'La faula de l'esquirol' COMPANYIA LA BALDUFA

Sovint, els espectacles familiars tenen poc ressò en els mitjans. Per què passa això?

És com una de les obsessions que tenim les companyies que fa molt temps que ens hi dediquem i hem anat veient l’evolució. Aquesta és una gran assignatura pendent i tots tenim part de culpa: la premsa, les companyies, els teatres públics. Tothom ha de fer una reflexió. Segurament ja és un tema que traspassa el teatre, és social, del valor que tenen els nens i les nenes en la societat.

Què es pot fer?

Anar lluitant per canviar això. Nosaltres, com a artistes, podem anar fent espectacles de moltíssima qualitat i pedagogia. És cert que hi ha teatre familiar molt dolent i això no ajuda, però també és cert que hi ha teatre d’adults molt dolent i no se’ls ha penalitzat tant. Hi ha teatre bo i teatre dolent.

El familiar encara resta massa invisibilitzat malgrat la seva força.

Les companyies que més treballen, viatgen i tenen públic són les familiars. L’únic que ens falta és el reconeixement. La Baldufa, per exemple, hem anat a més de trenta països a actuar i fa vint-i-cinc anys que vivim d’això. No ho pot dir tothom, tampoc en teatre d’adult. El que també ens complica és que el nostre públic, encara que és molt fidel, canvia cada quatre anys i no permet consolidar tant els projectes. Ara, però, ja ens comencen a venir pares o tiets que havien estat usuaris nostres de petits. Això és dur (riu).

Tots els seus muntatges són vius?

En ser un equip artístic estable –són onze persones– no en retirem cap. Els espectacles van com morint, però a vegades repunten i treuen una minigira. I ho podem fer perquè tenim un equip estable.