Anna M. Constanseu és una dona energètica i d'una extrema positivitat, valors que l'han dut a superar molts entrebancs vitals. Ella, amb la seva visió, ha fet emergir la Ruta de l'Art de Castelló d'Empúries com una iniciativa cultural de primer nivell. És, assegura, un dels seus grans motors, un repte que situa a Castelló com un dels millors aparadors d'art al territori.
Fa vint-i-dos anys que Anna M. Constanseu, natural de Pau, va anar a viure a Castelló d’Empúries. Coneix tots els racons del poble i també la seva gent. Molts han passat per la seva escola des d’on els ha transmès l’amor per l’art. La Ruta, però, ha estat i continua sent el seu gran al·licient i esperó.
Pensava que la Ruta arribaria a la catorzena edició?
Al principi va ser com una mica de prova. Vaig veure tot el patrimoni que hi havia a Castelló, entre particulars i municipals, catalogats. Jo m’emmirallava en Temps de Flors de Girona i tenia la idea de fer-ho aquí amb obres d’art. Fa quinze anys vaig anar a la Mostra Internacional d’Art de Saragossa i hi havia gent d’arreu. Vaig contactar amb molts artistes gallecs que em deien que havíem d’unir cultures. L’any següent la comunitat de Galícia va ser la primera convidada. I cada edició una comunitat: Cantàbria, Madrid, València... Després ja ha vingut Polònia, Brasil. Des de la pandèmia no puc convidar.
S’ha fet molt gran la Ruta?
Al principi hi havia pintura i una mica d’escultura. Ara inclou totes les tècniques que es poden fer en art. Hi havia gent que em deia que no barregés tècniques, però jo no volia cenyir-me a un sol estil, perquè només vindria gent que li interessés aquest i no la resta. A parer meu, tots els arts poden anar junts i això ha fet que la Ruta resultés, tothom hi troba el seu espai.
És obrir el ventall a tots els públics.
De totes les edats i interessos.
L’art, per a vostè, ha estat indispensable.
Per mi l’art és necessari. Vaig viure un accident quan tenia 42 anys i l’art i les classes van ser una vàlvula. L’art va ser un refugi, obrir una porta. L’art forma part de mi. Ho visc tant perquè em bolco en cada persona i ho gaudeixo molt. He tingut la gran sort de poder viure amb una cosa que estic disfrutant fent-la. I la Ruta és un estímul i un repte i ara quasi la faig sense adonar-me’n.
Aquesta recerca d’artistes també la deu haver enriquit interiorment.
Oi, tant. Aprens molt, coneixes molt dels altres, tècniques noves i estils diferents. En aquest món no podem quedar tancats en el que ens agradi a nosaltres. Jo ho ensenyo tot i m’agrada aprendre-ho tot i m’agrada veure-ho tot, perquè cada estil és diferent. En el meu cas, jo sempre miro la tècnica, la base, la pinzellada. Has de mirar moltes coses dins l’obra.
També tot allò que vol expressar: denúncia, reivindicació... I ara, més necessari que mai, imagino.
És clar. Allò maco de l’art és que el públic pugui entendre el que vols expressar, és molt important.
El que és interessant de la Ruta és aquesta proposta de deambular o de seguir un camí traçat.
Molta gent dels pobles ha conegut el patrimoni de Castelló, molts racons, a partir de la Ruta. Hi ha moltes cases que són de l’Ajuntament però altres particulars. És la complicitat entre art i patrimoni.
Allò que també fa la Ruta és mostrar talents emergents. Creu molt en el fet de donar espai als joves.
Alguns m’han criticat per protegir massa l’art emergent, però és el futur. Cada any veig la il·lusió i l’agraïment immens amb què venen alumnes de la Universitat de Barcelona, per exposar amb gent consagrada i aparèixer en el catàleg.
Com va anar l’edició passada?
Malgrat la pandèmia, va venir molta gent, no m’ho esperava. La gent tenia moltes ganes de desconnectar i esperem aquest any repetir. Allò maco és que trobes tota classe de persones, també la més humil, que la valoro molt, perquè em transmeten com en gaudeixen malgrat no poder comprar res. Tothom pot venir a veure-ho, tothom hi troba el seu espai, d’una manera o altra.
Encara continua impartint classes.
Fa vint-i-dos anys vaig muntar l’escola d’art a Castelló i hi ha passat molta gent i ara dono classes per l’Ajuntament. A mi m’agrada xerrar i estar amb gent, gaudeixo fent-ho. Els animo molt i jo també continuo pintant.
La Ruta, què li ha aportat?
Un impuls per cada any tirar endavant, per viure. També, miro enrere, i veig tot el que he pogut fer sola i desinteressadament. Són moltes hores, perquè acabo una edició i ja penso en la següent. Al gener ja començo a contactar amb la gent.
Això sí que és dedicació i passió.
Sí, totalment. Visc per l’art.
