Signant amb el prenom Iu, el cadaquesenc Iu Sala Pomés va mostrar la seva tasca meritòria de folklorista, recollint i refent una trentena de cançons de la Patacada, composicions que es canten i ballen a la festa de la romeria local a l’ermita de Sant Sebastià el mes de gener. En alguns casos ens parla de cansons i follies: «Las vehinas del carrer / elles totes s’en cridan / per volerne fé un brená / quan el marit no hi siga» (núm. 45, 2 de maig de 1925). La col·lecció la va cloure amb L’espina, recollida el juliol del 1921, publicada el 8 de setembre de 1928 (núm. 126), amb un contingut de poesia d’amoretes ben potent:
«Arrivant al bosc / ella defallia. /– Què ne teniu vos / l’estimada mia?– // – Punxa m’he clavat / dintre la carn viva, / no traient-la vos / s’acaba ma vida. // Ab agulla d’or / arranca l’espina, / amb altre de plata tanca la ferida. // Besant-la en el front 7 la deixa guarida / que bàlsam d’amor / retorna a la vida. // Les que aneu al bosc / alerta amb l’espina / si manca galàn / que puga guarir-la».
El gènere que va conrear amb més abundor i originalitat va ser la prosa creativa i d’evocació costumista de la vila. Sota el pseudònim Cantarell va escriure més de tres desenes de contes embolcallats amb el títol d’Anècdotes casolanes (Epissodis casolans en el relat d’estrena el juliol de 1925). Hi podem gaudir de contalles de baralles en les partides de dòmino, d’una casa embruixada, del vailet d’una família paupèrrima obligat a furtar al Mas del Rabassé, facècies sobre les malures dels pescadors (reuma a l’espatlla) com a fórmula magistral per pronosticar el temps, la cobdícia de dos vells pescadors en un bon dia de pesquera al cau de sa Creu («com més lluny més grossos»), rescatats d’una gropada per l’estació de Salvament de Náufrecs.
També les bromes molestes d’una colla de jovenalla que despertava els veïns en una gèlida nit d’hivern, la taleia de la Gila, una dona gran, de cercar gent coneguda en el seu primer viatge a Barcelona («Ix, en mai, nena! Tu per aquí?»); la faula del sarc [sard] de bauma [balma], el peix tirà que «talla el bacallà» sota el mar engolint tota mena de peixets i crustacis fins que una colla de gambes trapasseres amb molt d’enginy i sorna planegen la seva captura per part d’uns pescadors; el parany per foragitar de nit les barques tripulades i armades que a mitjans del segle XVII atropellaven i robaven les captures i ormeigs dels pescadors i que –fondejades a la foscor de s’Encalladora– saltaven a terra per robar en les masies o les tradicions jueves del temps de l’antic Call com ara el costum de sacrificar aviram i altres animals domèstics damunt les cendres de la llar per complir el manament que ni bèsties ni persones es puguin aprofitar de la seva sang o despulles.
A més a més, la història de Pere Parols, un pescador amb poques pretensions excepte la de millorar la seva beta i posar-la a flor d’aigua; els contratemps de dos vells violinistes, el Cego del Blanco i l’avi Munjoi, per poder fer el concert d’estrena d’un saló de ball en temps de competència entre el Casino de Dalt i el Casino de Baix; la vida aventurera de corsari del cadaquesenc Ramón Valentí qui –cansat de triar paifengs en es Pi-ang– rodant pel món arribà a convertir-se en el famós capitost Chan-So-Ling, cabdill de les forces nordistes de la Xina, retirades a la Manxúria, i assassinat a Pequín; la mala nit de recargolaments de tripes del director de l’orquestra d’en Clotis, allotjat com era tradició per una família del poble, que confon les sabates del flautí amb qui comparteix llit amb l’orinal, tot això la vigília de Sant Baldiri de l’any XII abans de l’era de l’automòbil...
Peculiaritats
Iu Sala fou un escriptor localista, d’una peculiar solidesa i versatilitat d’estils que confirmen les seves extenses lectures i aficions prèvies de lletraferit. Les seves narratives estan ben construïdes, no l’hi manca rigor al seu rol d’articulista, tampoc el pebre de la sàtira als poemes ni el punxó d’humor i d’ironia als seus contes.
Una icona plagiada?
L’any 2019 es va celebrar el 90è aniversari de l’aparició d’una de les majors icones del món del còmic: Les aventures de Tintín i Milú. Potser la SGAE hauria de contractar un periodista d’investigació (una mena de detectiu perdiguer) per esbrinar si abans de l’estada del pintor surrealista belga René Magritte a Cadaqués (agost 1929), un altre compatrici seu, un dibuixant i historietista de nom Georges Remi, Hergé, havia estiuejat en aquella vila marinera. El motiu: confirmar la possibilitat d’un plagi d’inspiració, que en qualsevol cas semblaria prescrit. Enceta així Cantarell el seu primer conte (juliol 1925):
«En Quintín era el darrer hereu de la casa del Santu. Com tots els hereus, sentia l’orgull de ser-ho. Era un bon minyó, alt i prim; li déien en Tin-Tín; tenia un gos que s’entenia per Xelín, company fidel, del qual sempre anava acompanyat».
De moment, per atorgar una certa i justa glòria al nostre literat polifacètic i de nombroses màscares, l’afegirem a la galeria d’insignes escriptors cadaquesencs: el dramaturg Francesc Xavier Godó, els poetes Víctor Rahola i Quima Jaume, el cronista i prosista Firmo Ferrer Casadevall... tots ells ja han fet el cim de les muses del puig Pení.
Contes escrits: Dues peces destacables
Hi ha dos contes que destaquen per motius dissemblants. Una nit d’ensesa a Cadaqués fou premiat amb una menció honorífica en els Jocs Florals de Montpeller de 1927. El relat és riquíssim en vivacitat i realisme topogràfic d’una nit de finals de novembre del 1888 –de tenebres, tempestes, perills i malastruga– quan tres llaguts de braus pescadors des de les cales de la Mar de Munt aconsegueixen reconduir el rumb fins al redós del Cau de Sa Guineu mercès a les notes vibrants i agudes del cornetí Patete. El segon, Honra y provecho, conté dues versions: la censurada i la que incorpora en cursiva els fragments suprimits. El protagonista, estrafolari, és un cacic acabalat, propietari d’una indústria de salament de peix, que peregrina a Madrid per aconseguir, rodant la seca i la meca, una carretera per al poble i aprofita per fer propaganda de la seva mercaderia.
