Hi ha existències colpejades durament per la vida. Moltes resten anònimes mentre que altres es fan públiques i serveixen com a exemple per la resta. Aquest darrer és el cas de Carmen Castillo (1945), professora d’història i investigadora xilena, documentalista i cineasta, que fou militant del Movimento de Izquierda Revolucionaria (MIR) de Xile i que, per aquest motiu, fou, ferida, empresonada –embarassada de sis mesos– i exiliada del seu país el 1974. Una exposició al Museu de l’Exili de la Jonquera, comissariada per la periodista i crítica de cinema Imma Merino, rememora ara tota la trajectòria vital d’aquesta dona que ha visibilitzat el seu patiment, en el qual es reflecteix el de tots els exiliats, en diferents documentals premiats i reconeguts arreu.

«Una cadena de fils, afectes i trobades ens han portat fins aquí», reconegué una Carmen Castillo emocionada dissabte passat durant la inauguració de la mostra que reviu la seva vida «en aquest museu, en aquest carrer que van travessar tants refugiats fugint del franquisme». «Hi ha una paraula que al llarg de tota una vida té una força extraordinària i és gratitud. Quan s’han travessat destins, de dolors i ruptures, viure la gratitud com allò més profund del significat de l’essència de l’humà, sentir que t’has aixecat del terra amb l’abraçada de l’acollida», va sentenciar Castillo qui va confessar haver-se deixat anar amb confiança a l’equip que ha fet possible aquesta exposició. «Em van retornar l’energia i la joventut i les ganes de seguir», va concloure.

L'exposició dedicada a Carmen Castillo JOSEP RIBAS FALGUÉS

Aquesta mostra «és un tribut a una persona, per la seva actitud i pensament –no suporta ser considerada una heroïna–, per les seves experiències de vida doloroses que poden qüestionar la repressió política però també l’esperit de resistència i la lluita pel sentit de la vida i la memòria», afirma Merino. Era l’any 2008 quan aquesta crítica de cinema va veure Calle Santa Fe (2007) de Carmen Castillo al Festival de Sant Sebastià. Més tard vindria La flaca Alejandra (1993) i El país de mi padre (2002). Aquell primer documental, però, la va impressionar vivament. «Era un relat personal sobre tota una experiència de dol, que tenia a veure amb les seves pèrdues pròximes, l’haver perdut el seu company, la pèrdua del fill, tretze anys sense poder tornar al seu país», comenta la crítica qui va saber entreveure també «la voluntat de Castillo de restituir la memòria d’aquells que han estat esborrats de la història de Xile». En aquest sentit, «els MIR quedaven quasi com a terroristes, com si la seva radicalitat hagués donat peu al cop d’Estat de Pinochet».

L’esperit dels temps d’Allende

El 1974, molts integrants del MIR van ser represaliats i morts, entre ells el cap del moviment i company de Carmen Castillo, Miguel Enríquez. Ella mateixa va veure la mort a tocar. «Estava ferida i la va salvar un veí que va cridar una ambulància. Quan es va saber que era viva, hi va haver un moviment interior i internacional que va fer que aquella màquina de matar i torturar no fos capaç d’eliminar-la». Així és com ella va iniciar el seu exili –primer a Anglaterra on perd el seu fill i després a París on va «renéixer quan va decidir viure en l’anonimat»– i així és com es va explicant en l’exposició que proposa un recorregut cronològic per la seva vida i vivències i que inclou des de fragments de pel·lícules seves, els moments a l’exili, el retorn al seu país i com va canviant la seva relació amb Xile. «S’adona que la dictadura tampoc va acabar amb tot i que aquell esperit dels temps d’Allende havia resistit», comenta Merino qui reflexiona com, malgrat tot, «no deixes mai de ser un exiliat, encara que retornis aquesta experiència és en tu».

L'exposició es va inaugurar amb la presència de Carmen Castillo JOSEP RIBAS FALGUÉS

Al visitant de l’exposició del Mume el van acompanyant les imatges i la veu de Castillo que es pot escoltar amb auriculars, ronca, forta, poderosa, colpidora. Paral·lelament a la mostra, la setmana passada el cinema Truffaut de Girona va projectar el film, també de Castillo, El país de mi padre (2004) i es va estrenar el curtmetratge Memòria del cos creat per Eva Vila i inspirat en l’experiència de la cineasta xilena.

Un record per Beatriz Allende,la seva amiga i figura fonamental

«Cada exiliat té la seva pròpia història». És una frase de Carmen Castillo que es pot llegir aquests dies a les parets del Museu de l’Exili de la Jonquera junt amb d’altres de persones que també han viscut l’experiència. Dins l’exposició, que es pot veure fins al 27 de març, hi ha un apartat que Carmen Castillo va sol·licitar expressament: el dedicat a la seva amiga Beatriz Allende, filla d’Allende, qui no va ser capaç de suportar l’exili, i es va suïcidar a l’Havana quatre anys després del cop d’Estat, el 1977. «És una figura fonamental per ella», diu Imma Merino. Uns sentiments que a Castillo la van interpel·lar directament, en pròpia pell. «Ella també va tenir la temptació i creu que aquella mort a ella la salva», afirma Merino tot afegint que molts exiliats han de superar aquest sentiment de culpa per haver sobreviscut.