Després de publicar Germaine Gargallo: cos, pintura i error (2016), Cristina Masanés (Manresa, 1965) torna amb Eroica (L'Avenç), un dietari escrit en el confinament on recorda la mare absent que es va "arrencar el cordó de la vida quan acabava de fer cinquanta anys". El llibre es presenta aquest dijous a les 7 de la tarda a l'auditori Caputxins de Figueres, acompanyada de l'escriptora, editora i amiga Elisabet Riera; dissabte a l'Escala i el dia 15 a Castelló d'Empúries. Cristina Masanés reconeix, encara ara, sorprendre’s davant tot el que està generant 'Eroica' entre els lectors, una infinitud de lectures que ressonen dins i que afloren sentiments. És el poder de l’escriptura.

Què va motivar-la a començar a escriure Eroica, a posar Dia 1?

Una necessitat de vida. Estava sola, estava tancada i vaig tenir clar que allò aniria per llarg i que cada dia seria igual. Vaig començar un diari en una llibreta que tenia, feia molts anys que no en feia cap, i em vaig obligar a escriure’l a mà i a no escriure gaire, no més d’una o dues pàgines cada dia.

Acaba el confinament i...

Allò va quedar en la llibreta, tenia una funció privada, però vaig decidir entrar-ho a l’ordinador i, inevitablement, ho reescrius. Allò que era un dietari va passar a ser un exercici de memòries, un exercici d’escriptura. Va anar canviant. Va créixer molt la presència de la mare i desapareixent altres moments que vaig pensar que, col·lectivament i mirat a distància, ja no ens deien massa res.

Si mirem enrere, copsem com ha anat despullant la seva escriptura, quasi sembla minimalista.

Totalment. Vaig prohibir-me escriure més de dues pàgines perquè t’obliga a concentrar, perquè jo ja escric molt per feina i potser perquè ja m’agrada escriure breu, depurar. I passat a l’ordinador encara ho vaig fer més. Ara, no hauria pensat mai que, allò que vaig començar perquè m’anés acompanyant el que vivíem, s’edités.

L’escriptura com a eina per connectar, de nou, amb un mateix.

Sí, sí. En els «per quès» escrivim diaris, jo em reconec molt en la veu d’Alejandra Pizarnik que diu que escriu per no perdre’s en l’infinit dels dies. Era una mica això. Pel que jo vaig veure vora meu, tots vam tenir la necessitat de ritualitzar el temps. Jo feia el diari i una fotografia cada matí. Altres, videotrucades i un te junts. Quan cada dia és igual, necessites ordenar el temps. També, com cada cosa passava a ser única, tot era molt excepcional, prenia una dimensió que era quasi bonic. Per això he volgut que hi hagués molta bellesa. Perquè el confinament va portar dolor però també bellesa.

La natura apareix molt a Eroica.

És que crec que ens va acompanyar molt. Nosaltres vivim en un context semirural, hi ha natura, però gent que vivia enmig de Barcelona també s’hi fixava molt. El temps de la natura no és el temps humà, la natura va fent i demana una observació lenta. I és el que teníem, aquest temps d’aturar.

Aturar-se per recordar les absències. En el seu cas, la seva mare que es va llevar la vida fa trenta anys.

Això va ser part de la reescriptura. Al diari real no hi havia tanta presència de la mare. És cert que va coincidir a l’abril quan va fer trenta anys de la seva mort, però ho vaig fer créixer després. Suposo que ha acabat sent el text que jo li volia escriure i ho he fet ara amb tota la distància emocional que donen trenta anys. Perquè ella va tenir una mort que no és qualsevol mort. La mort és sempre un comiat gros, però aquest va tenir un afegit gran de dolor. Vaig voler recuperar la seva mort i la seva vida i donar-li algun sentit.

Escriure sobre això i publicar...

Bé, és veritat, exposes la memòria familiar i per això he volgut posar molta bellesa. És una manera de fer dol també.

Hi ha moments que colpeixen.

Perquè el que s’explica és el motiu. Amb els anys, el que més mal et fa és que ella ja no hi sigui, però també la quantitat de vida que aquella persona s’ha perdut. Jo en parlo sense retrets i, per donar sentit a la seva mort, he fet una lectura generacional. He mirat els llibres que les noies del seu temps tenien a escola i les educaven en la culpa, en el pecat. Els hi van negar el dret al coneixement.

Parla de fil generacional.

És una manera de parlar de la vida i com allò que vivíem tenia a veure amb coses molt profundes.

A Eroica, el pes de Beethoven i la seva música és insondable.

El nus del llibre és aquesta línia de generacions, les absències i presències, el món aturat però després hi ha capes. Una d’elles és la música. No soc melòmana, no en sé, de música, i no escolto Beethoven quasi mai. No sé què va passar que en aquests tres mesos només vaig escoltar Beethoven. De totes les simfonies, l’Eroica és la que em costava més, és molt dissonant. Però al final vaig veure-ho ben clar i vaig convertir-la en metàfora del que jo crec que ens estava demanant la vida i és que fóssim herois.

Perquè ell, en part, ho va ser.

Beethoven va anar veient que perdia l’oïda, no ho verbalitzava i ni ell ho acceptava. Fins que ho va assumir, va fer un testament perquè volia suïcidar-se. No ho va fer i el que en va sortir va ser aquesta simfonia. Té un punt de superació personal i el que fa amb el so és absolutament nou.

El llibre és ple de lectures. Una d’elles Autoretrato en el estudio, de Giorgio Agamben, sobre les seves taules de treball.

Tants lectors s’hi han reflectit, no ho hauria dit mai. Agamben és un dels grans filòsofs d’avui i aquest llibre és meravellós, és un assaig molt benjaminià, de discurs atípic. Ell agafa trossos de vida i li dona un gran sentit.