«L’Art (en majúscules) té un paper clau en la generació d’una ciutadania lliure, democràtica i amb sentit crític». Així s’obre el Manifest llegit la setmana passada durant la taula rodona de comiat de la galeria Ventós de Figueres. Un Manifest que esdevé un toc d’atenció, «un crit d’alerta», com deien els seus autors -l’historiador Enric Pujol, la historiadora de l’art Mariona Seguranyes i els creadors Mònica Campdepadrós i Joan Casellas- i, alhora, un clam a les administracions públiques per recuperar aquest espai que, durant quinze anys, Lola Ventós, ha convertit en bressol de creadors i de tots aquells que clamen, des dels marges, contra les injustícies i desigualtats de la societat.

L’Art, es va dir, ha de ser considerat «un bé públic bàsic». Això ho va practicar Ventós sempre, per damunt de l’interès econòmic, en aquesta sala d’art que, ben sovint, es quedava petita ja fos durant les inauguracions d’exposicions o l’impuls d’experiències alternatives que buscaven remoure consciències i avivar la participació. «Figueres serà un desert a partir d’ara». Ja ho augurava Casellas durant la taula rodona que es va convertir més que en un diàleg entre els quatre ponents -els mateixos que signaven el Manifest- en una petita pinzellada de tot el que Ventós ha anat desenvolupant al llarg d’aquests anys a Figueres. La mateixa galerista i artista, asseguda entre el públic, va prendre el testimoni que li llançaven els ponents recordant cadascuna de les experiències amb tot de detalls, tal qual els estigués vivint en aquell moment. Així va rememorar des de les primeres vivències expositives amb els artistes Joan Comellas i Carme Sanglas, present a l’acte, fins a la darrera proposta, amb Fabricants de Futur, Cor despert, on va obrir les portes a la realitat d’Afganistan.

Entremig, creadors de la comarca i de més enllà van trobar en aquesta sala un aparador pel seu art però també un espai còmode on se sentien a gust, on establien complicitats i connexions, un lloc on eren escoltats i reflexionats. «Jo només els demanava un projecte nou i interessant», va explicar Ventós. Perquè és això el que sempre ha cercat: despertar la mirada dels altres, connectar. Per tant, la seva sala era una casa oberta a la que alguns accedien fàcilment, com els infants que assistien als seus tallers sense normes. A altres els costava més entrar, per aquella barrera mental que Ventós volia trencar, o es quedaven a les portes badant alguna de les obres com la fotografia d’una dona nua amb una arma entre les mans que va provocar més d’una frenada.

Molts noms van ressonar durant l’acte: Joan Paradís, Adrià Ciurana, Pep Vallès, Joan Guinovart, Amelia Burke, Enric Bardera, Luis Izquierdo-Mosso, Birgitt Ter Stegee… Tots ells ja formen part de la xarxa cosida per Ventós a foc lent i amb paciència que va moure i remoure per dins i per fora i que va fer somiar que Figueres, finalment, podia reubicar-se dins el mapa artístic com un punt de creació, gestor de noves inèrcies. Com va recordar Enric Pujol, aquesta galeria «és tot un model». Un model que no ha resistit i que malgrat les ancestrals demandes de la pròpia galerista a les administracions locals no ha rebut resposta. Joan Casellas ho va veure clar: «Les administracions no han sabut correspondre». I aquesta fórmula alternativa «d’obrir la ment d’una manera diferent», segons Seguranyes, tanca ara però com va augurar Ventós, l’Empordà perd una galerista però no una artista. «Ara seguiré pintant», va concloure amb els ulls amarats d’amor i agraïment.