«A la vida hi ha moments complicats, però importa a qui vols tenir a prop»

Recuperada del càncer de mama que la va mantenir aturada un temps, Soler torna amb Nosaltres, després, un llibre on va trobar refugi dins del dolor.

Escriure cura, diuen. Amb aquesta novel·la també ha sentit això?

Bé, jo tenia la novel·la pensada i mig escrita abans del diagnòstic, però la vaig haver d’aturar bastants mesos i en reprendre-la no vaig abocar el que em passava. Feia temps que tenia l’argument pensat i no parla gens de la pèrdua o d’altres temes que havia explorat en novel·les anteriors. El que va passar és que les estones que escrivia eren les que m’oblidava de la malaltia. En el to de la novel·la no es nota l’època fosca que estava vivint.

Però sí que li va servir com a teràpia.

Sí, era una delícia escriure, vivia dins la novel·la. Va ser curativa en aquest sentit, sí, m’ajudava a distanciar-me de la malaltia.

Nosaltres, després ens parla molt de l’amor i com evoluciona.

De l’amor i de totes les seves cares, que pots estimar una persona de diverses maneres al llarg de la vida. Que pots estimar-la com un amic, després com un amant i, de nou, tornar a l’amistat. Perquè quan estimes algú has d’entendre que dins aquella persona n’hi ha diverses i l’has d’estimar en conjunt.

També parla sobre la reconciliació, molts cops amb aquells que més dolor ens provoquen.

Crec que és una reconciliació en primera instància amb els altres. Després de cada personatge amb el seu passat i la seva infància, per tant, amb aquells que van fer-li mal de petit i, també, amb les seves pròpies accions anteriors. I, finalment, amb la vida mateixa, acceptar que hi ha moments que poden ser molt complicats, però el que importa, al final, és quines persones vols tenir a prop. Fins i tot una persona que t’ha causat molt dolor perquè l’estimes molt. Amb els anys i l’experiència he après que la rancúnia només et perjudica a tu.

La novel·la pivota sobre quatre personatges amb històries personals que els han marcat.

Aquest és el germen del llibre. Vaig començar a pensar amb uns personatges que es coneixien i que, de cop, s’adonaven que tenien una cosa en comú: una infància marcada per l’abandonament o per una ferida. Jo hi crec molt, que qui té una ferida de tipus sentimental establim uns lligams que no tens amb una altra persona a qui no li ha passat això.

L’Empordà, com escenari literari, hi torna a aparèixer.

Sí, és una cosa que no m’he plantejat gaire perquè ho faig. A moltes novel·les necessito parlar d’un paisatge que sigui curatiu, el racó on algú troba el moment de benestar, i penso, per què m’he d’inventar que van a la Provença, quan el paisatge de l’Empordà me l’estimo tant i tinc tantes ganes de parlar-ne. Fins i tot faig parlar empordanès a alguns personatges.

La construcció que fa d’ells permet al lector quasi tocar-los. És molt complicat aconseguir-ho?

Sí, i això ha motivat alguna crítica, gent que em diu que faig uns personatges massa bons. És veritat, però jo, en el meu entorn real, no hi tinc gaire gent malvada o dolenta. Hi tinc gent contradictòria, amb virtuts i defectes, però dolenta... En general, tots tenim moments bons i dolents, però és difícil que algú sigui un dolent de pel·lícula a la vida real. I com que jo parlo dels personatges, intentant fer-los de carn i ossos, potser per això els faig una mica massa bons.

Ha canviat d’editorial. Ara publica a Univers. Com és això?

És una aventura que em fa molt feliç. Des de sempre havia publicat a Columna i els ho agraeixo molt. Fa anys hi havia l’Ester Pujol d’editora, però va marxar i ara que ha engegat aquest nou segell, per revitalitzar Enciclopèdia Catalana, m’interessava molt ajudar que anés bé. L’Ester i jo som molt amigues i no em va costar decidir-me. M’ho va posar molt fàcil i estic contenta, perquè la novel·la està anant molt bé. De fet, apareix als agraïments perquè amb tota la malaltia m’ha ajudat molt. El llibre s’havia de publicar per Sant Jordi, era molt important per a ells. Tot i això, em van donar temps i els estic molt agraïda.