Desenes d’artistes i amics, amants de la cultura i de l’art van voler acompanyar, dimecres passat, a Lola Ventós en el primer dels actes de comiat de la galeria que durant quinze anys ha defensat i estimat. Molta emoció desbordada, altra continguda, es barrejava dins l’única sala d’aquest centre d’art figuerenc que ha vist emergir talents ara consolidats i consolidat artistes que ja no hi són. També, no va oblidar-ho Ventós, el taller interior o «laboratori de creativitat, l’altra pota de la taula», on la galerista, alhora que artista, ha encomanat l’amor per l’art a tots els seus alumnes.

Per a Lola Ventós no era un dia fàcil, però, com va dir, malgrat les dificultats de salut, «puc continuar pintant». Això també ho va demostrar exhibint una sèrie de peces pròpies nascudes de molt endins sota el títol De profundis. Certament, de les profunditats del seu ésser ha aflorat el que es podria considerar «tota una revelació», com ja deien alguns. Per a Ventós, era mostrar-se del tot i per primera vegada. Ventós va tenir paraules d’agraïment per molts, però sobretot per a aquells que ja no hi són i que van fer una part del camí al seu costat: el seu pare, la seva amiga Cris, Adrià Ciurana, Lluís Peñaranda i Pep Vallès. Ventós va fer un clam per continuar «mirant, badant, flanejant» amb la mateixa tossuderia que l’ha empesa sempre. Fer-ho, a més, seguint la seva pauta: «Venir aquí, per mi, no era treballar, era venir a gaudir, amb cadascuna de les mirades». «L’art són emocions, és cultura, però també és una arma ofensiva i defensiva», va reconèixer tot afegint que «la mirada de l’art lúcida i densa és capaç d’afrontar la societat actual a tots els problemes que ens trobem, fins i tot, amb les nostres pròpies contradiccions».

La galerista i artista Lola Ventós durant el primer dels actes de comiat BORJA BALSERA