La pandèmia i les seves derivades han tornat a posar en qüestió, novament, el tema de les fronteres a Europa i al món. Entorn d’aquest tema, i des de diferents vèrtexs, pendula la sisena edició de l’Escola d’estiu Walter Benjamin de Portbou que es fa des de divendres i fins diumenge i on ja han confirmat assistència una quarantena de persones. Pilar Parcerisas, codirectora de l’Escola i crítica d’art, explica que volen «parlar del desajust entre el progrés, que sembla que avança inqüestionablement sempre cap a un futur millor, i la crisi ecològica i climàtica que vivim. Benjamin ja havia previst que el progrés ens podia dur fins a situacions com aquesta».
Un dels actes que més mirades atraurà és la presentació d’un projecte de restauració de la Casa Benjamin, a les antigues escoles, signat pels arquitectes empordanesos Jordi Pigem i Joan Falgueras. És, segons Parcerisas, un pas més, però essencial, en aquest llarg camí per solidificar el llegat del filòsof, que va morir a Portbou, i, a partir d’ell, impulsar el poble al món. El projecte, que es presenta en format exposició a la Sala de Duanes, diumenge al matí i que està patrocinat per Ferrocarrils de la Generalitat, s’ha volgut batejar com Una casa per a Walter Benjamin. «Del 1933 al 1940 ell va patir persecució i exili i va estar en trenta-vuit domicilis diferents, és a dir, que no tenia casa, ho va perdre tot i d’alguna manera és aquest esperit d’acollir i que tingui una casa, ni que sigui pòstuma, en el lloc on va morir», remarca la crítica d’art. Així, a través de vuit plafons es desgrana la mirada dels dos arquitectes sobre aquest edifici però també «què vol ser aquesta casa» i, més concretament, quin contingut i quina funció tindrà cada espai. De fer-lo comprensible s’ha encarregat la mateixa Parcerisas, que avança que hi haurà apartats per a Benjamin, Dani Karavan o per a la travessa dels Pirineus, entre altres.
Aquesta proposta, que el novembre s’exhibeix a la Fundació Lluís Coromina de Barcelona, és com aire fresc si es té en compte els antecedents. El 2003 Norman Foster va fer-ne un, de forma altruista, però a banda del cost que suposaria adaptar-lo i davant la desaparició d’una part de l’edifici, tot aconsellava un nou projecte adaptat a un temps postpandèmic. El que ara es presenta, doncs, costa la meitat –dos milions d’euros– i té en compte el manteniment i la mirada posada al Memorial fet per Dani Karavan, que va morir fa poc.
L’Escola s’obre, divendres, amb una ponència de Cari Oriol sobre la literatura europea d’entre guerres i la lectura dramatitzada amb la presentació de la novel·la de Franz Werfel, Una letra femenina azul pálido. Una de les convidades és l’artista Núria Quevedo, exiliada a Berlín des del 1940. «La seva obra mostra un patiment, una foscor», diu Parcerisas. Aquest dia es projecta Berlinesa de Barcelona, de Kalrheinz Mund, que narra la seva història i, en acabar, ella mateixa, juntament amb el realitzador, parlaran.
Un altre tema interessant i poc treballat és l’anàlisi de com l’esport va servir d’instrument de propaganda i de lluita en el front internacional. Ho explica Frederic Corderas, dissabte al matí. Tot seguit, l’artista Anna Dot aborda la qüestió de la censura aplicada a Espanya en textos de Benjamin. Després d’una pausa, la doctora en filosofia Claudia Kálasz tracta sobre els camps de refugiats i la infracció dels drets humans. La jornada es completa amb les aportacions del lingüista Josep Tubau, que analitza el llenguatge del filòsof alemany i l’antropòloga Maria Maïlat parlant de Benjamin i Paul Celan, a partir del poema Portbou, ¿alemany?, que Celan dedica a Benjamin.
Cal destacar, a més, la presència d’André Rouillé, un dels historiadors de fotografia més reconeguts a França que «ha treballat molt el tema del que és la ficció i la veritat en la fotografia i de la seva crisi». La xerrada és una col·laboració de l’Escola amb el Festival Fotolimo que aquests dies s’està fent a Portbou. Tot seguit, té lloc un concert de guitarra i flauta amb Ekaterina Záytseva i Sofía Martínez Villar. Aquesta darrera també participa en l’acte de cloenda, diumenge, al cementiri on es recorda tant a Benjamin com la de Karavan, eternament inseparables.
El camí de fugida pels Pirineus narrat per la dona que el va guiar
Lisa Fittko i el seu marit es van convertir, sense voler-ho, en passants d’exiliats que fugien de la Gestapo per trobar la llibertat a Amèrica. Entre setembre de 1940 i abril de 1941 van ajudar a travessar els Pirineus en direcció a Espanya més d’un centenar de fugitius perseguits. El primer va ser Walter Benjamin. Amb ell, Henny Gurland i el seu fill Joseph. Era el primer cop que Fittko, inexperta en la zona, creua els Pirineus per un camí de contrabandistes que li aconsella el llavors alcalde de Banyuls. Lisa Fittko deixa testimoni d’aquell últim camí compartit de Benjamin al llibre La meva travessa dels Pirineus que ara Edicions dels Reremús i Fundació Àngelus Novus publiquen, per primer cop, traduït al català de la mà d’Anna Maria Corredor. El llibre el presenta Carles Duarte diumenge a 2/4 de 12 del migdia a la Sala de Duanes de Portbou.
Pilar Parcerisas: «Demostrem que hi ha un relat i que aquest ha de tenir un continent»
Gran coneixedora i defensora de la figura de Walter Benjamin, la codirectora de l’Escola d’estiu Walter Benjamin de Portbou, Pilar Parcerisas, creu fermament que Portbou ha d’aprofitar la seva dimensió universal per projectar-se al món.
Presenten un projecte de restauració per la Casa Benjamin i el contingut que podria tenir.
Demostrem que hi ha un relat i que aquest ha de tenir un continent.
El contingut també el tenen?
Disposem de dues biblioteques: la de Gian-Luigi Ponzano i ara la de Philippe Ivernel (3.000 llibres), que és molt important. Ell va ser el traductor de les obres de Benjamin al francès i especialista en Brecht. Penso que l’any vinent tindrem arranjada alguna part de l’edifici per donar accés a aquestes biblioteques. Però és una lluita constant, partim de zero i la Fundació Àngelus Novus treballa conjuntament amb l’Ajuntament per fer-ho possible.
És una gran oportunitat.
S’ha d’intentar. Si no fas res, no sortirà mai res. Portbou necessita diners, empenta i de tot. Jo tampoc m’ho creuré fins que ho vegi, però m’ho he de creure per seguir.
