El Consell d’Administració del Museu Memorial de l’Exili (MUME) ha nomenat avui Enric Pujol i Casademont nou director del centre. Substitueix Alfons Quera, que ha exercit el càrrec fins ara. El MUME, situat a la Jonquera, és el centre d’interpretació de referència sobre l'exili republicà provocat per la Guerra Civil espanyola.
El nou director del MUME té com a línies d’orientació i de treball futures la consolidació i l’expansió del centre en un context difícil, marcat per la crisi. En aquest sentit, es vol aprofitar que el desembre de l’any vinent se celebrarà el 15è aniversari de la inauguració per fer un rellançament del centre, amb l’objectiu de donar a conèixer el MUME al conjunt del país i col·laborar amb altres centres memorialístics i museístics, ja siguin de Catalunya com de l’exterior.
Enric Pujol i Casademont, nascut a Figueres, és doctor en Filosofia i Lletres –especialitat d’Història– per la Universitat Autònoma de Barcelona, i periodista. Actualment, és professor de la UAB, adscrit al Departament d’Història Moderna i Contemporània, i forma part del Consell Científic i Pedagògic del MUME des de l’any 2009. També és membre numerari de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans des de 2016.
Un dels grans centres d’interès en la trajectòria d’Enric Pujol ha estat la temàtica dels exilis i la Guerra Civil. En aquest àmbit, ha coordinat els volums col·lectius L’exili català de 1936-39. Un balanç (2003) i L'exili català de 1936-39. Noves aportacions (2006). També ha redactat, amb Felip Solé, el llibre Exilis (2007), basat en la sèrie documental televisiva del mateix títol. Així mateix, va ser el comissari, juntament amb Jaume Santaló, del MUME (2001-2007) i de l’exposició permanent “L’exili cultural català de 1939” (2015), a Agullana. Darrerament, ha comissariat la mostra “Art i exili. Artistes de l’exili català de 1939” (2020), que va tenir una doble seu, al Museu de l’Empordà i al MUME. Sobre la temàtica específicament bèl·lica, ha publicat Figueres, la Gernika catalana. Els bombardeigs de Figueres durant la guerra civil (1938-1939) (2019).
Acumula, a més, una dilatada trajectòria a l’entorn de l’estudi historiogràfic en diferents àmbits, amb la publicació de nombrosos llibres, i ha estat comissari de diverses exposicions sobre altres personatges i períodes de la història contemporània de Catalunya. Entre els llibres publicats destaca El descrèdit de la història (1993), Ferran Soldevila i els fonaments de la historiografia catalana contemporània (1995) ‒premi Enric Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans el 1998‒ i Història i reconstrucció nacional. La historiografia catalana a l'època de Ferran Soldevila (2003) –síntesi de la tesi doctoral, llegida el 2000, que va merèixer el premi extraordinari de doctorat l'any 2003.
Ha combinat l’interès per diferents personalitats (Rosa Leveroni, Salvador Dalí, Alexandre Deulofeu, Carles Fages de Climent, Jaume Miravitlles, Josep Tarradellas, etc.) amb les visions de conjunt de la història cultural i política, en obres com ara La Mancomunitat de Catalunya i l’autonomia (1996) i Història de l’Institut d’Estudis Catalans (2 vol, 2002-2007), ambdues redactades conjuntament amb Albert Balcells. També ha codirigit, amb Josep Santesmases, el Diccionari de diputats de la Mancomunitat de Catalunya (edició electrònica, 2016, i en paper, 2020).
Ha comissariat les exposicions “El somni republicà. El republicanisme a les comarques gironines (1900-1936)”, “300 onzes de setembre” (2014) ‒mostra central del Tricentenari 1714-2014, per al Museu d'Història de Catalunya‒ i “Un segle de republicanisme català 1900-2000” –actualment a la seu del Memorial Democràtic de Barcelona; així com altres mostres de format més reduït, com ara “La crònica dels canvis. El periodisme a les comarques gironines (1976-2014)” (2014) o l’exposició itinerant del bicentenari d’Abdó Terrades (2012).
En la seva trajectòria també cal destacar que va ser director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà (2004-2005). La seva tasca al capdavant de la Casa de Perpinyà li valgué la Medalla de la Fidelíssima Vila de Perpinyà, concedida per l'ajuntament de la ciutat. Així mateix, va ser responsable d’una Àrea d’Història i Pensament Contemporani que li va comportar assumir la responsabilitat del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis i del Centre d’Història Contemporània de Catalunya.
El MUME, un centre pioner
Des que va obrir al públic l’any 2008, el MUME s’ha convertit en l’equipament cultural catalitzador de gairebé totes les iniciatives per recuperar i divulgar la memòria i el llegat de l’exili republicà provocat per la Guerra Civil espanyola.
Situat al mateix pas fronterer per on van fugir la major part dels exiliats, el MUME es defineix com un espai per a la memòria, la història i la reflexió crítica. El seu projecte no es limita a la tasca expositiva, sinó que impulsa la recerca històrica i la difusió pedagògica. En aquest sentit, vol estimular la formació crítica de la ciutadania, la difusió dels valors democràtics i la consecució d’un món més just i lliure.
L’exposició permanent presenta el fenomen de l’exili al llarg de la història i posa l’accent en la Guerra Civil i la posterior derrota i retirada republicana. La diàspora a través dels Pirineus, camí de la Catalunya del Nord i de França, i la sort diversa dels milers de refugiats que van creuar la frontera són punts d’interès de la mostra. La vivència de l’exili i el llegat cultural a partir de testimonis i herències documentals completen el discurs expositiu.
