El flautista Claudi Arimany és un dels grans intèrprets catalans de renom mundial, hereu del mestre Jean-Pierre Rampal, amb qui va treballar els darrers onze anys de la seva vida. Seguint el seu exemple, ha dedicat disset anys a un gran projecte: recuperar la música dels germans Albert Franz i Karl Doppler. «És el meu llegat», assegura satisfet.

Acaba d’arribar de gira per Finlàndia, Eslovènia i Alemanya i aquest diumenge, 29 d'agost, clou el Festival de Música de Sant Pere de Rodes.

Un any més torna a Sant Pere. Hi manté un vincle especial?

Hi actuo quan puc i si m’hi volen, jo encantat. Aquest any el tanco a causa dels incendis que hi va haver el dia del concert inaugural. És un lloc que m’agrada molt perquè inspira a qualsevol.

Hi actua al costat del pianista Pedro José Rodríguez.

Durant molts anys vaig actuar amb el pianista Michel Wagemans qui lamentablement va morir i a partir d’aleshores he tocat amb en Pedro que és també un excel·lent pianista.

Cal una especial compenetració per tocar junts?

Si has tocat moltes vegades amb una mateixa persona, aquesta coneix els detalls de la teva manera d’interpretar i ajuda que l’acte artísticament sigui més brillant.

El repertori romàntic que presenten, amb obres de Schumann, Doppler, Hummel, Kuhlau i Czerny, està especialment pensat per al monestir?

No, l’hem fet fa poc a França i Eslovènia però serà la tercera o quarta vegada que l’interpretem. Cada any, a Sant Pere de Rodes, faig un programa del tot diferent. L’hem titulat La flauta romàntica però inclou molt virtuosisme, tant pel piano com per la flauta; és un programa molt viu, alegre i brillant. És, realment, un repte pels intèrprets, un programa difícil, intens, i jo crec agradarà molt.

Cada recital ha de ser un nou repte per seguir creixent?

En el meu cas és exactament això. A mida que passen els anys necessites posar-te reptes més importants perquè si no perds una mica l’al·licient de l’estudi diari que necessites per estar en forma. No jo, qualsevol intèrpret de música clàssica necessita estudiar unes hores al dia i si no et poses uns objectius nous es fa feixuc.

Ho va aprendre del seu mestre i amic Jean-Pierre Rampal?

Sí, Rampal era un home que va tenir una carrera molt llarga i tenia un repertori immens d’obres i era per això, perquè ell sempre buscava nous reptes per autoobligar-se a treballar cada dia.

Rampal sempre estava disposat a transmetre la seva saviesa?

Era una persona extraordinària, una bona persona, un artista fora de mida i un flautista meravellós. S’acaba de traduir la seva autobiografia al castellà i l’editorial em va demanar que fes un epíleg. Ell va escriure i publicar aquest llibre aviat, als 65 anys, just quan vaig començar a treballar-hi. L’editorial em va demanar que expliqués tots els anys que li van quedar de professió -va morir als 78- i que són els que vam col·laborar junts.

Una revisió a la pròpia vida.

A l’inici vaig pensar que no sabia què escriuria però em van venir coses a la memòria i ha acabat essent un epíleg de més de cinquanta pàgines amb anècdotes, pensaments i vivències que vam tenir aquella dotzena d’anys treballant junts.

Quan el va conèixer?

El director d’un festival em va proposar d’anar a tocar, que triés el que volgués. Vaig demanar tocar amb Jean-Pierre Rampal i va acceptar de seguida. El concert va ser extraordinari. El mateix vespre em va proposar tocar junts perquè li havia agradat la meva manera de tocar, que s’avenia molt amb la seva. Em vaig quedar esparverat. Jo tenia trenta i pocs anys i començava una carrera internacional però entrar-hi de bracet amb Rampal era un pas molt gran. Pocs dies després em va telefonar per fer un disc junts a Hongria, per Sony, i la complicitat va durar fins que va morir.

I això que vostè no semblava predestinat a tocar la flauta.

Cert, jo volia tocar l’oboè però valia molts diners. A la botiga em van preguntar quants diners portava i que amb allò com a màxim em podien donar una flauta.

Fou un enamorament sobtat?

Sí, em vaig adonar que m’era fàcil de tocar, no hi trobava grans dificultats, almenys al principi. I estic molt content d’haver-lo triat perquè és molt diferent fer una carrera internacional de concertista amb una flauta que amb un oboè. Pocs en veurà mentre que la flauta està en primer terme.

Tot i no disposar d’un repertori molt ampli de grans mestres.

El repertori és amplíssim però poc conegut. Jo diria que hi ha més obres per flauta que per tots els altres instruments junts però és poc conegut i d’autors de segona fila. Malgrat que Mozart té molta obra per flauta.

«Rampal adorava aquest instrument i el volia situar en la mateixa categoria que el violí i el piano»

És per això que ha dedicat tants anys a la recerca?

Sí, com també va fer Rampal buscant tota la vida. Adorava aquest instrument i el volia situar en la mateixa categoria que el violí i el piano. Es va adonar que el primer que necessitava era trobar repertori de certa categoria. I aquest també és el seu gran mèrit, haver fet una carrera amb música de compositors, la majoria d’ells de segona fila. Dels grans autors només tenim dos concerts i un d’ells és una transcripció de Mozart.

Vostè n’ha recuperat de catalans com Joan Baptista Pla. També ha tret de la foscor els germans Doppler.

Ha estat una feina de disset anys però m’ha dut moltes satisfaccions. Fa temps vaig decidir buscar un projecte gran per dedicar-li totes les hores que tenia després d’assajar. Així ho he fet amb ells i una casa de discos austríaca ha editat una col·lecció de dotze CD, un 70% de les obres són primera gravació mundial. És la meva aportació, el meu llegat pel futur.

Per què els va escollir a ells?

Pertanyen a una generació on estava molt de moda usar temes populars a la música clàssica. Eren hongaresos de formació. Allà hi havia tot el moviment dels gitanos hongaresos, una música popular riquíssima. Ells van recuperar-ne i van escriure peces de música clàssica sobre temes populars. Se’ls coneix com els Paganini de la flauta. M’encanta i el projecte m’ha mantingut en forma, forçant-me a estudiar música nova d’un gran virtuosisme, bellesa i riquesa popular tremenda.

«El repertori per a flauta és molt ampli però poc conegut i d'autors de segona fila»

Quanta música perduda...

Molta s’ha cremat, perdut. Diria que només un 1 o 2 % està editada. Fa uns anys a Odessa es van descobrir uns contenidors plens de música que els russos s’havien endut del Palau Charlottenburg de Berlin durant la Segona Guerra Mundial. I va quedar perdut fins fa poc. Hi havia música de Bach, dels seus fills, de Telemann, d’autors de la zona del segle XVIII que algú deuria col·leccionar, suposo Frederic el Gran, que també era flautista, tones de música que ningú havia trobat a faltar perquè eren manuscrits. Ara es va editant a poc a poc.

Sorprenent.

Sí. Una vegada a Hongria vaig trobar una fantasia per a piano de Franz Doppler. La vam gravar i ens vam adonar que faltaven dues pàgines. Anys després, a Praga, buscava música i no trobava res. Aconsellat pel violinista català Eduard Garcia vaig anar a la biblioteca de l’antic Conservatori i allà en una carpeta on vagament es veia el nom de Doppler hi vaig trobar les dues pàgines perdudes. Increïble.