Soc un osset de drap. El meu nom és Don Osito Marquina. Vaig ser la joguina preferida dels germans Dalí, de l’Anna Maria i d’en Salvador, i vaig fascinar García Lorca. Ara mateix visc a la primera planta del Museu del Joguet de Figueres. És casa meva des de fa molts anys. M’han cuidat sempre molt bé. M’agrada rebre visites, encara que sé que amb la pandèmia s’ha complicat.

Vestibulum arcu tellus, commodo laoreet luctus sed, facilisis ac dui. Donec Phasellus semper sapien sit amet pu | GEMMA ALEGRÍ

Aquestes d’aquí podrien ser, sense cap mena de dubte, paraules de l’osito Marquina, l’osset més famós del Museu del Joguet. De fet, el seu director, en Josep Maria Joan, afirma que «és clar que aquest ninot podria parlar» Per tant, i després d’haver-lo vist, no resultaria estrany que amb aquest drap convertit en osset passés quelcom semblant a les joguines de la pel·lícula Toy Story.

Don Osito Marquina: la història d’un osset feta conte

El relat de Don Osito Marquina és d’aquells que acaben amb final feliç. El matrimoni Dalí el va comprar a la ciutat de París, després d’haver estat fabricat a Alemanya, quan l’Anna Maria i en Salvador eren petits. Una vegada la joguina va arribar a casa, compartia la taula del dinar i del sopar amb la família, el vestien i el transportaven allà on anaven. Encara que ha passat gran part de la seva vida a la ciutat de Figueres, durant uns anys, també ho va fer a Cadaqués. Dalí el va pintar alguna vegada en alguns dels seus dibuixos i, quan als anys vint, va arribar García Lorca a la capital, els germans no van dubtar en ensenyar-li la joguina. El poeta se’n va enamorar.

En aquell moment, l’osset no tenia nom i, entre tots tres, van decidir posar-li Don Osito Marquina, per la seva semblança, deien, amb l’escriptor català. Un temps després, i durant la seva correspondència per carta, Lorca va preguntar, diversos cops, a l’Anna Maria que què feia l’osito, que com es trobava. De fet, en una de les cartes, el poeta li va arribar a demanar que li fes molts petons a l’osset, que feia «quatre dies l’havia trobat fumant-se un puro al monument de Colom». Per tant, i a poc a poc, Don Osito Marquina es va anar convertint en un element compartit entre tots dos.

La història de l’osset es podria haver anat desdibuixant. Just al principi de la Guerra Civil, el 18 d’agost de 1936, van assassinar García Lorca, l’Anna Maria Dalí va ser empresonada l’any 1938, i per aquelles mateixes dates, el seu germà, Salvador Dalí, va marxar als Estats Units amb la seva dona Gala. Però l’osset no va desaparèixer.

En Marquina es va quedar a Cadaqués i, uns quants anys després, coincidint amb la inauguració del museu l’any 1982, un dia d’hivern, l’Anna Maria hi va anar de visita amb les seves amigues. «No hi havia ningú a l’edifici i vaig poder estar amb elles», recorda amb especial emoció el director del museu. En aquell moment, l’Anna Maria va recordar que havia tingut un os. «El portaré», li va dir a en Josep Maria Joan, que ja havia llegit alguna cosa sobre un famós osset de drap que compartien els germans. Però van passar els dies, i després de dues setmanes, la petita dels Dalí va trucar per dir que, tot i haver-lo buscat per tot arreu, no l’havia trobat. Al cap de poc, però a l’hora de dinar, va sonar el telèfon del director del museu. Era l’Anna Maria. Havia trobat l’osset. «Havia de dinar, però vaig pensar que ja ho faria després. L’havia trobat i havia d’anar ràpidament cap a Cadaqués a buscar-lo», explica en Josep Maria Joan.

De fet, en una de les cartes, el poeta Federico García Lorca va arribar a demanar a Anna Maria Dalí que li fes molts petons a l’osset

Després d’haver-lo portat al museu, una altra trucada de l’Anna Maria va entusiasmar el màxim responsable d’aquest. Havia descobert una fotografia dels dos germans amb en Marquina. Va tornar a fer el viatge cap a Cadaqués. Amb tot, va aparèixer la figura d’Antonina Rodrigo qui, segons Josep Maria Joan, «va fer l’última empenta a l’Anna Maria perquè ens cedís les cartes manuscrites en què Lorca parlava de l’osito». La filla Dalí mai no va arribar a veure el seu osset exposat al museu.

En un primer moment, en Marquina, precisament amb un text de l’Antonina, que parlava dels tres artistes que el van tenir a les mans, estava situat al vestíbul, quan al museu encara no hi havia el teatre de l’entrada. Llavors, era el primer joguet que es veia. Després, semblava que li farien una sala de cases de nines, però amb motiu de l’exposició temporal de Dalí, el van ajuntar amb aquest.

El fet que l’osset acabés exposat al museu és, per al professor i escriptor Joan Manuel Soldevilla, «un gir de guió magnífic». Precisament, ell n’ha escrit el conte Don Osito. L’osset dels Dalí i García Lorca, per explicar la història d’en Marquina i la seva relació amb els germans Dalí i el poeta. Soldevilla volia convertir la història real de l’osset en un relat infantil. «La imaginació és fantàstica i podria haver escrit sobre una papallona i l’Anna Maria Dalí, però, en aquest cas, la veritat supera la ficció», comenta. El conte, il·lustrat per la polonesa Zuzanna Celej, té reservat un petit espai al museu dedicat a la seva exposició i als més de quinze collages que l’il·lustren.

L’exposició temporal de Dalí

Independentment del conte, actualment, a la planta zero del Museu del Joguet, hi ha una exposició temporal dedicada al Don Osito i a tres de les persones més importants a les quals ha enamorat.

Aquesta és una mostra que ja es va fer l’any 2005 per commemorar els cent anys del naixement de Salvador Dalí, que va morir l’any 1904. Aprofitant que després dels confinaments d’hivern, el Museu Dalí va apostar per seguir tancat, el Museu del Joguet va decidir tornar a muntar l’exposició per poder apropar la figura de l’artista figuerenc als pocs visitants que rebia la ciutat llavors. «Ho vam fer amb tota la simpatia i amb la coordinació amb el Museu Dalí», explica Josep Maria Joan somrient.

L’exposició és realment especial perquè, a part de seguir una coherència gairebé increïble amb el conte del Don Osito i de dedicar, com és lògic, un bon espai a la joguina, possibilita disposar de la imatge del Dalí jove, dels primers vint anys de la seva vida.

Un museu de casualitats

El museu disposa gairebé de 25.000 joguines, encara que no totes estan exposades. Els capítols de mostra varien, tot i que no ho fa el de l’osset. El director, Josep Maria Joan, comenta que “cada dos anys fan canvis” i que la feina d’ara és “incorporar els videojocs”.

Les peces vénen de donacions de gent que s’hi sent vinculada, d’una manera o altra, amb el museu. La darrera és ben figuerenca. De cara al setembre, s’està preparant una exposició amb joguets de la gent de Figueres o de gent de fora. Aquesta consisteix a enviar una fotografia, amb un títol i una explicació de per què aquella joguina és especial. Amb tot això, una senyora va escriure al museu per explicar que guarda una bicicleta, que li van comprar els seus pares quan va fer la primera comunió. El desig d’aquesta dona és que quan ella no hi sigui, la bicicleta segueixi estant cuidada. El més curiós és que és una bicicleta antiga feta a Figueres.

ENTREVISTA A JOAN MANUEL SOLDEVILLA, PROFESSOR I ESCRIPTOR

Joan Manuel Soldevilla és l'autor del conte de l'osset dels germans Dalí.

Què el va motivar a l’hora d’escriure «Don Osito. L’osset dels Dalí i García Lorca»?

El mateix osset és un personatge interessant perquè hi convergeixen moltes coses. El que a mi m’engrescava és que això es podia convertir en un llibre infantil perquè té molts elements. La història de l’osset és molt bonica perquè acaba bé. La fantasia que tinc ara és que les famílies, després d’haver explicat el conte, vinguin a Figueres a saludar Don Osito.

Quins són els elements?

Els Dalí i García Lorca. Tens una peça que és un osset de drap amb la qual tothom connecta molt perquè més o menys tothom n’ha tingut un. No és només la peça i la seva història de creació, hi ha els seus propietaris, i aquest fet fa que tingui un valor extraordinari. Jugues amb l’Anna Maria Dalí i en Salvador Dalí, i amb un joguet especial. Suposo que no tenien tantes joguines com es tenen ara i tampoc era habitual que els pares viatgessin a París a aquella època. A més, quan arriben a l’edat adulta el podrien haver tancat en un bagul i no ho fan. Després el presenten a Lorca i se n’enamora.

«Tenir com a peça un osset de drap fa que la gent connecti molt perquè gairebé tots n'hem tingut un»

Com ha anat el procés de creació del conte?

Vaig fer una proposta textual i la vaig portar a l’editorial Joventut de Barcelona perquè tenen una línia d’àlbum il·lustrat magnífica. La gent de Joventut coneix el museu, Cadaqués i els Dalí. Des d’allà, em van posar en contacte amb una il·lustradora polonesa. Li van enviar el projecte i li va agradar molt. Ens vam adaptar a la seva agenda i vam tenir diverses trobades. Anàvem a tres bandes: editor, il·lustradora i escriptor, però va anar tot molt fluid.

La història es narra com si fos un diari personal de Don Osito. Per què?

Quan m’hi vaig posar, vaig veure que hi havia un problema tècnic: qui explica la història? Salvador, Anna Maria o Lorca? Llavors, vaig pensar que havia de parlar l’Osito perquè la resta ja havia tingut veu. La ficció del diari et permet explicar la història des de dins i sense necessitat d’una presència externa. Crec que genera simpatia, un punt de vista oportú en aquest conte. Ja són tres veus molt potents. El que s’ha de fer és que Don Osito sigui el protagonista.